VERY STRONG WIND...I QUÈ!

Em va molt bé poder trencar la setmana amb un vol de tarda. Avui hem quedat amb els ocellets arbuciencs i en Tomàs de Cardedeu per anar a Santa Bàrbara (previsió de sud intens). Els primers ja hi eren a les 16:00 h. i han sortit. volat i aterrat a la sortida (en Mota) com han volgut. Per telèfon en Mota em deia que estava com una favada asturiana (molt bé). L'Elena m'ha acompanyat fin l'envol i hem recollit a en Xesc al camp d' aterratge pocs moments d'haver aterrat del seu primer vol. A dalt hem trobat a en Jaume estirat al terra, fent temps, per què baixes l' intensitat del vent. Mentres, en Tomàs feia mans i mànigues per poder aterrar al nostre costat. Ha hagut de treballar una mica, pel vent fort i tèrmica dura.

Ens hem estat més de mitja hora esperant fins que hem cregut que ja havia baixat la potència. En Tomàs ha tornat a sortir i ja ens diu que la cosa està bé. Darrera seu surt en Mota, en Xesc i finalment jo. La sorpresa ha estat de que només sortir ja he tingut una plegada forta del costat esquerra que solvento sense problemes (he hagut de manxar una mica). Observo a en Mota i també veig que se li plega, a en Tomàs també, collons quin termicot!. A en Xesc ja no el controlo fins veure'l damunt l' aterratge, amb molt de vent. Ens estem pel damunt de la sortida una bona estona, tot el temps amb pujades i baixades fortes per l'activitat que encara hi ha i el fort vent que ens trobem. Amb aquestes que veig a en Mota que surt molt baix pel mig del forat de la urbanització i passa pel damunt dels arbres molt ajustat (segons el meu punt de visió). El vaig seguint per si arboritza, però arriba damunt l'aterratge bé. Allà es queda clavat com una xinxeta i no penetra.  Va enrere, la qual cosa soluciona amb l'accelerador i tirant tot el seu cos endavant.

En Tomàs i jo ens quedem volant, aguantant les sotragades nobles que ens va enviant el for sud que intensifica. Després de gaire bé una hora decidim anar a aterrar, el dia està acabant i el vent es va reforçant. L'aterratge ha estat d'aquells de tensió, per intentar preveure qualsevol intenció de plegada, a raó de les turbulències que ens mengem dels arbres que hi ha davant. No passa res i aterrem bé tots dos. Quan pleguem el parapents ens diem les sensacions que hem experimentat avui. Un dia especial i diferent a tots els que hem volant a la zona. Una mica tècnic, eh?. Després hem hagut de pujar a recollir un cotxe i cap a casa de fosc. Això és collonut!

TOUBKAL (4.160 mts.) - MARROC MARÇ 2011

Una muntanya disponible 365 dies l'any (gaire bé) és el Toubkal de 4.160 mts. d'alçada. Era un objectiu a fer quan anés bé, i en grup. Una vegada dalt, com no us podeu imaginar, baixar-lo volant amb el parapent. Així que posats d'acord uns quants companys que ja n'habiem parlat quedem, en Mota, en Carles, en Ramon, n'Emili, en Quico i jo per anar-hi del 28 de març fins l'1 d'abril. I així ens ha anat:

28-03-11: Desprès de trobar-nos a Arbúcies tots plegats ens arribem a l'aeroport de Girona per sortir volant fins Marrakech, on arribem a mitja tarda. Allí ja ens esperen 2 taxis enviats pel nostre amfitrió, en Brahim Azdour, que ens portaran a la vila d'Imlil, amb un seguit de carreres automovilistiques com hi estan acostumats allà. Sortejant sutracts a l' asfalt i vehicles que surten de tot arreu. Fent dreceres per no trobar una cursa ciclista que s'hi celebra i que per la llei de "murfi" acabem enganxant. Ja hi estem acostumats, nosaltres, però no deixa de fer-te agafar al seient durant tot el trajecte (no funcionen els cinturons de seguretat). Arribem a Imlil quan comença a fer-se fosc i en Brahim ja ens espera amb un tè verd amb menta per començar i per sopar una sopa de llegums, seguida de cuscús amb vedella. Tot just acabats ja lliguem tot el tema de mules, refugi i portejadors per demà al matí.

29-03-11: Ens llevem a les 8 h. del mati i ja teníem preparat l'esmorçar a base de mantega, confitures i aigua calenta per les infusions, cola caos, cafè i llet en pols.  Endrapem tant com podem. També tenim dos xicots que ens acompanyaran fins el refugi Nelter a fer-nos els àpats que hi menjarem. Descarregats, només amb el mínim, comencem a caminar per una pista que s'enfila fins la llitera del riu que baixa de la vall del Toubkal i que ens servirà d'aterratge. El camí comença a enfilar-se pel vessant de llevant fins arribar a Chamarruse (poblat de culte pels locals). Hi fem una aturada per comprar unes taronges i cruspir-nos-les en un moment. Seguim amunt, ara orientats a ponent, amb les mules que van fent sense repòs, fins arribar a un "xiringito" en el qual els guies ens donen l'entrepà de truita i tomàquet que ens han preparat abans. Ens els mengem acompanyats de una coca cola (marroquina) i sense temps per agafar nyonya pugem fins tocar neu. Les mules ací acaben la seva feina i ens toca carregar tot el "fato". Ara comencem a suar i notar que les distàncies semblen mes llunyanes amb el pes a l'esquena. Arribem al refugi Nelter amb un sol d'estiu que fa que només aposentar-nos sortim a la terrassa a prendre'l sense samarretes i a fer la migdiada. El refugi és gran i ple de gent, caminadors, esquiadors i... parapentistes (nosaltres, je ..je.). Quan el sol es pon la temperatura baixa molt i això fa que esperem l' hora de sopar enfilats a les lliteres, explicant anècdotes i "xists" de'n Mota. Anem al menjador i comprovem que hi ha calma. Un dels nostres guies ens porta unes galetes amb tè per fer temps. Ara sí, comença a arribar la teca. Una sopa de llegums (per variar), una "tagine" de vedella i verdures, i ja està (no ens han portat postres?). Quedem per llevar-nos a les 4:30 h. i anar d'hora.

30-03-11: A l'hora acordada som de peus a terra, fent el mínim de fressa per no molestar a qui dorm, i baixem al menjador per esmorçar. No hi ha ningú, el guia no apareix i el busquem per tota la planta baixa despertant a tot déu. Apareix amb una cara de son que "pa qué..." i no diu res. Ens prepara la mantega, les confitures i l'aigua calenta i trossos de pa reciclat per untar. Ja som fora posant-nos els grampons i comencem a caminar amb la llum dels frontals. Pugem direcció sud uns pocs metres i girem a llevant per una canal molt dreta que ens fa bufar bastant. Anem pujant a un bon ritme fins arribar al coll on ens trèiem els grampons per continuar per la cresta, neta de neu, fins arribar al cim amb 3:30 h. de caminada No ens ha calgut emprar els piolets en cap moment (pes de sobra). Son les 8:30 del mati i fa poc vent de nord. Ens fem les foto de rigor i comencem a preparar les veles depressa. En Carles és el primer en provar-ho i surt amb una bona carrera. Crida d'alegria, fa alguna maniobra de salutació i s'allunya en la immensitat de la vall. Ara toca al biplaça de en Ramon i en Quico que comença a "tranques i barranques" quan en Ramon queda amb la cama enfonsada a la neu, la vela mig enlairada i en Quico l' arrenca amb potència i se l'emporta sense pensar. En Ramon controla la vela i corrent com dimonis fins que s'acaba el terra i apareix "un forat" de més de 2.000 mts. sota dels seus peus, ja son volant!. Ara en Mota, que està esgotat o l'alçada li passa factura, ho proba 6 vegades abans de sortir. A la setena surt apurant tota la rampa fent una sortida impecable. Ara ens toca a l'Emili i a mi, que correm a equipar-nos per la baixada del vent que ha anat experimentat durant tot el temps que hem necessitat per fotre a tothom a fora. "Murfiiiiiiii" apareix donant-nos pel cul, el vent és clar. Ha canviat la direcció del vent fent impossible l'envol sense prendre risc. Decidim romandre al cim fins les 13:00 h. per veure si amb la radiació solar canvia la seva direcció. Hem passat tot el matí dalt el Toubkal fins que hem plegat tot el material i tirem avall a tot drap. Hem estat 1:30 h. per arribar al refugi, prenem un tè, comprem una ampolla d'aigua que ens repartim i avall que fa baixada. S'ha fet eterna la baixada (2.400 mts. de desnivell + els 1.100 mts de pujada del matí), els peus es feien sentir per les ampolles que s'anaven fent amb el fregadis de les botes. Per sort el vent era bò a Chamarruse per sortir volant des de l'envol que hi ha damunt mateix del poblat. Ens hem estalviat una hora llarga de "patejada" i com a mínim hem pogut usar la vela que tantes hores hem carretejat. Els companys que han volat al matí ens esperen dutxats i refets, i només tocar el terra ja ens han agafat tot el material i ens han plegat les veles, convidat a beguda i menjar, i fins i tot ens han portat les motxilles fins l'alberg de'n Brahim. Quina pallissa ens hem fotut! Hem acabat el dia relaxats després de la dutxa i un sopar abundant de sopa de llegums, patates fregides i brotxetes de pollastre, i un tercer plat d'espagettis amb salsa de carn, rematant amb uns postres amb taronges i plàtans, tè, etc.. A dormir com troncs!

31-03-11: Hem dormit més de 10 hores. Avui toca tranquilament arribar-nos a Marrakech per fer-hi turisme. En Brahim ens lloga als mateixos taxis de l'arrivada, ara però amb expressa indicació de que vagin més poc a poc per la carretera. I sí, van tranquils tota l'estona fins deixar-nos a la plaça Jema El Hefna, al rovell de l'ou de la ciutat. Hem estat tot el dia voltant pels seus carrers plens de comerços, comprant alguna cosa sense abans haver de regatejar. Hem dinat una tagine de carn a la plaça dels llauners (amb coberts típicament bruts) i amb una calor  sufocant. Hem anat a l'Hotel Alí per fer-hi la migdiada i passar l'hora de calor. Per la tarda hem tornat a sortir a fer les darreres compres i esperar el sopar. Fora la terrassa de l'Hotel Alí esperem anar a sopar fent un tè quan veiem sortir unes pizzes del forn de llenya que ens fan decidir quedar-nos-hi a menjar-ne una cada un. I així hem passat la jornada, repòs, menjar, veure i mirar.

01-04-11: Ens aixequem, dutxem i a esmorçar. No tenim ganes de més mantegues, confitures, etc, i ens cruspim un entrepà de pernil serrà que porta en Carles i que ha aguantat fins avui. Directes a buscar el bus que ens ha de portar a l'aeroport, però ací els taxistes s'espavilen, i ens capten per portar-nos pagant el mateix preu que el bitllet del bus. Arribem a l'aeroport sobrats de temps, la qual cosa ens permet assegurar-nos de que no anem passats de pès, facturem i embarquem. Ara ja estem tranquils fins arribar a Girona.

Tot ha anat perfecte, bon clima, bona companyia, bon ambient i ja us podeu imaginar que m'ha quedat l'espina clavada de poder sortir de dalt el cim....... o sigui que crec que hi he de tornar!





Fotos: https://picasaweb.google.com/ENRICVOLADOR/TOUBKALMARC2011?feat=directlink

TEST DE CARA AL TOUBKAL (MARROC-ATLES)

No he fet gaire cosa per estar en forma de cara fer el cim del Toubkal (Marroc-Atles) i tampoc vull sofrir massa. Per posar-me a proba e pensat en caminar amb l' equip i així comprovar si encara tiro. Dons bé, aquest matí m' he llevat a les 7:00 h., he esmorzat una mica, he agafat l' equip lleuger de parapent i he sortit de casa mateix  a peu, direcció Santa Bàrbara. He desestimat pujar al Montseny davant les previsions incertes que tenia controlades i no fos que després hagués de tornar a baixar amb la motxilla a l' esquena. La caminada fins Santa Bàrbara és molt agradable, ni llarga , ni curta, es a dir té la distància i durada justa per gaudir-la. Se surt de poble direcció llevant per la variant. S' agafa la pista de terra de porta a Sant Segimon del Bosch fins arribar al trencant que et porta fins a Can Riera. Passat el passadís de creua la riera segueix a la dreta fins arribar al Mas Montfulleda (hi ha una cadena de peatge). Tot just deixar la casa ens trobem amb una pista a la dreta que s' enfila sobtadament i que seguim fins el seu punt més alt. A partir d' ací es va carenejant fins arribar a l' ermita de Sant Segimon del Bosch (prop del restaurant Can Puig). Es fan 200 mts d' asfalt i trenquem a la dreta per una pista que porta a Les Ferreries. Abans d' arribar-hi hi ha una altra pista a la dreta que no te pèrdua i ens porta fins Santa Bàrbara pel seu darrera. En total son unes 2:30 hores de caminada (o una mica més si s'hi va relaxadament). Quan hi he arribat m' he trobat a un excursionista que, m' ha dit, havia sortit de Massanes i estava fent la ruta de les ermites (tot el dia de passeig). La sortida és tapada pel núvol de boira que s' ha format només sortir el sol i condensar la humitat. Però hi ha alguna clariana que fa que es vagi aixecant el sostre. No fa gaire vent i vaig muntant la vela tranquilament, parlant amb l' excursionista que mai ha vist en primera persona un parapent. a comença a entrar alguna cosa quan aprofito per fer una aixecada de vela per veure si s' aguanta damunt meu i sortir, però no, encara no ho veig clar i torno enrere per assegurar el vol. Han passat 20 minuts que es comença a disparar alguna tèrmica. Ara sí, aixeco i ja tinc pressió damunt meu, em giro, corro i fora, ja volo sense perdre alçada a la sortida.

Toco la broma i surto cap a Can Fontseca. Fins el morro del davant no començo a girar tèrmica molt suau que em manté l' altura. Miro cap a Arbúcies i hi ha zones que hi fa més sol. Això em fa decidir tirar enrere per provar si trinco i m' estalvio distància de "patejar" per tornar a casa. Passo pel damunt de la pedrera, pel damunt de El Pol,direcció cap a Can Pascual. Fins allà poca cosa he girat. L'altura que porto no permet jugar-me-la gaire. Damunt del camp de golf tinc el dilema d' arriscar-me a passar una zona de bosc per arribar a un camp que és al costat mateix de la carretera asfaltada o aterrar al mig del "Pitch and Pat". El risc és que menys m' agrada prendre, i no dubto en aterrar al mig del camp de golf en el qual no hi ha ningú, en aquests moments, jugant (tothom és fent forats, més amunt).

L' aterratge no ha tingut cap problema, el camp és gran i sense obstacles. Ara ja tinc agafada la mida i crec que amb una mica d' altura de sortida de Santa Bàrbara, és molt factible arribar a Arbúcies sense problemes. L' Elena m' ha vingut a buscar i no he hagut de caminar per tornar a casa. Tot el camí de pujada, carregat, no ha estat cap molèstia i em dona confiança de que quan em trobi pujant el Toukal, potser, no patiré massa. Ja ho us ho explicaré quan torni.

CAP DE SETMANA COMPLET

Ja heu estat mirant les fotos? Que vull dir amb això? Dons res més que quan vaig penjar-les em trobava cansat i vaig pensar que ja escriuria més endavant. Ara ho faig!

Divendres 18-03-2011: En Mota és un habitual de Santa Brígida els divendres, juntament amb en Tomas, així que m'hi apunto i ens hi arribem cap les 16:00 h.. En Tomas ja esta frisant per volar, ara té uns quants pilots volant i aterrant a l' envol i està nerviós. Pugem amb el seu cotxe i quan hi arribem, a l'envol, veiem a en Sergi, a en Xevi i a un altre pilot que volen molt enfilats (en Sergi fa una volta per la vall arribant fins sota el Far). Al terra hi ha en Geoff, la Judit i la Niki que és estirada al terra, al costat de la rampa de sortida. Anem a saludar-los i ens percatem que la Niky ha fallat la sortida i s' ha donat una trompada amb una pedra al genoll i es troba una mica marejada. En Mota (que és un "curandero") s' ofereix per fer-li uns massatges de reflexoteràpia per calmar-li el dolor, i la Niky hi accedeix. Al moment li fa unes moixaines i la Niki es troba millor. I és que té unes mans aquest noi!. En Tomas ja surt i en un moment ja és pel damunt de la sortida. En aquestes que en Sergi i en Xevi aterren per descansar l' un i marxar l' altre. En Tomas també aterra per ajustar la cadira carenada que ha estrenat. Torna a sortir i al darrera en Mota. I després jo. Ens enlairem fàcilment sense tenir massa altura, però ens passegem sense problemes. En un moment hi ha un cicle baix i em quedo per sota la sortida i sense saber fer-me-ho, no aconsegueixo recuperar-me. Era tanta l' ànsia de no aterrar a baix que he estat girant ceros una bona estona a 50 mts. del terra. Finalment no hi remei de haver d' aterrar. Miro enlaire contemplant en Tomas i els altres volant tranquilament sense caure. Les condicions han millorat cada vegada més i han estat volant fins fer-se fosc. En Mota i jo ens em animat dient-nos que igualment hauríem d' haver aterrat per tornar a casa ell i jo a la feina, ejem... ejem...!

Dissabte 19-03-2011: Toca paramotor al matí, ala delta al migdia i parapent a la tarda. La primera ha estat perfecte pels novells. Érem al Pla de Banyoles per practicar i ens hem trobat amb una mica de nord, quasi bé cero, molta humitat. Preparem les veles i les màquines i el vent va fent canvis radicals, molt fluix quan l' Àlex hi proba, avorta als pocs passos quan la vela se li gira i cau darrera d' ell, i així fins quatre vegades més fins que surt amunt. Ara en Marc també se li entregira l' aixecada fins arribar a la desesperació: Que collons faig malament!!!!! ens diu. Mentres jo ja m' he preparat i provo de sortir amb un excés de confiança, sense vent. En un moment la vela se m'encara a nordoest i continuo corrent, controlant la vela,però se m'acaba el camp i entro en una pista de terra amb un petit marge. Quan salto el marge m' arrepenjo a la cadira i el xassís toca el terra, fleca i plaf! veig sortir trossos d' hèlix pels aires. Aturo i confirmo que he destrossat l' hèlix i de propina he trencat un tub del xassís. Ja he fet el jornal i a més sense volar fins que no tingui reparat el xassís. Conyeeee! En Mar i l' Àlex s' han passat tot el matí damunt del camp practicant sortides, aterratges, passades rasants i tocant amb el peus el terra, fins i tot caminant amb la vela damunt. Han gaudit d' allò més bé.

Després de fer un ganyip pe recuperar forces volíem anar al Mont a volar amb l' ala delta, però el vent del nord s'ha reforçat i ni tants sols hem tingut la intenció de pujar-hi. Directes a Santa Brígida per veure si podem volar amb el parapent. Quan hi hem arribat el vent era fort i amb ràfegues, i això ens ha desmotivat pujar a l'envol. Ho hem aprofitat per muntar la meva nova ala delta (una AEROS COMBAT L09 de 13.2) per revisar-la i comprovar que tot està en ordre. En Mar i l'Àlex en son usuaris de fa ja unes quantes temporades i la coneixen bé. Després de desmuntar-la ens hem acomiadat i ells ha marxat cap a casa. Jo com que estava de "rodriguez" he anat tornant pel túnel de Bracons. Quan he entrat a Osona m' he adonat que a Bellmunt i ha parapents volant. Sense pensar-em-ho tiro cap allà, pujo a l' aparcament i em planto a la sortida tot sol (acaben de sortir dos pilots). Mentres preparo la vela arriba en Pere i la Joanna i ens saludem després de força temps de no veure'ns. Quan intento sortir la campana de la vela em fa un estrany i quedo "entwistat", m'arrenca del terra i m'estampo al costat, esterrossat damunt l' herba. Sort que no hi havia cap pedra, que si no ja estaria macat. Torno dalt la feixa per repassar els "cordinos" i la vela. Ara sí, surto bé i amunt.

Queden pocs pilots volant, però les condicions son magnífiques, sense gaire vent, tèrmiques molt suaus, núvols de cotó que es fan i desfan. Fins que no em quedo sol no faig el planeig final que aprofito per anar cap el Castell dels Moros, Sant Vicenç i Sant Pere de Torelló, per aterrar al camp oficial del cementiri. Tothom comenta el bon dia que ha fet allà. No entendré mai les previsions, i això que ja soc gran i m'hi fixo, eh!

Diumenge 20-03-2011: Ens l' hem agafat amb l' Elena per estar juntets (ens hem anyorat del dissabte). El matí hem trastejat per casa i caminat una hora pel voltant de la riera d' Arbúcies. Per la tarda hem anat a fer la migdiada a Santa Bàrbara i així si s' escau poder un vol allà amb el parapent. El vent era fort del darrera i impossible d' aprofitar per fer un vol vol. Hem decidi deixar la furgo a dalt i baixar caminat fins a Arbúcies. Ens hem plantat a casa amb 2:30 h. (ja camina com un dimoni l' Elena) i hem agafat el cotxe per anar a recuperar la furgo. Ha estat distret!







LA TEMPORADA DE VOL COMENÇA!

DISSABTE 05-03-2011: Bon cap de setmana, aquest. El  millor de l' any, de moment..... però espero que hi hagi molts més i millors. Per motius personals he hagut d' anar a Àger i després de fer la feina que s' havia de fer, de dinar còmodament al càmping de la Vall d' Àger, i veure que ja des de primera hora del matí es formen núvols, d' aquells de cotó.. eh!, arreu del cel, sense massa vent, he aprofitat i amb la parenta pugem a l' envol del Coll d' Ares per volar. Ja eren les 3 de la tarda i pensava que anava una mica tard. Quan arribem a dalt, tot és en ombra pel núvolas que tenim al damunt. Aprofitem per fer una mini-migdiada dins del cotxe, calents i solitaris. Ens desperten les furgonetes de les escoles que porten els alumnes a fer vols (acumular hores). El cel està impecable i alguns parapents que han sortit ja toquen bromes. Jo he deixat un record darrera un pi, i preparo la vela ràpidament, aixeco suau fins damunt meu, aguanto la campana que s' encara a oest, i amb dues passes ja estic volant. M' apropo a la sortida de ponent per trobar el flux que m' aguanti en dinàmica, la qual cosa em serveix per anar observant els altres pilots. Vaig tirant molt arran de pedres fins a mig camí de l'observatori del Montsec. A les parets no hi ha massa activitat, cosa que em fa tirar endavant i anar a la recerca de la tèrmica de torn que sempre hi ha damunt la sortida nova. Allí ja trobo l' ascendència del núvol que tinc damunt meu, la qual giro fins ben aprop de les bromes. Deixo la tèrmica i torno a la sortida, repasso la pared fins Santa Lis i torno a l' envol per aterrar-hi, dons ja tinc els dits de les mans massa freds. Quan aterro em trobo a la Mar (alumne de l' escola Albatros) amb la seva mare (té 15 anys i ja vola) i li indico que el dia tiro força i que quan surti faci orelles per no tirar amunt. El monitor que és allí li diu que sí, que ho faci, no sigui que a mig camí ja estigui tocant núvol i es trobi sense visibilitat. Surt i només començar a volar ja fa les orelles perfectament i les aguanta fins ben lluny, assegurant-se que no quedarà a mercè de les condicions excepcionals que hi ha avui. Torno a sortir quan observo a en Sergi (d' Agerair) que està jugant amb el núvols, al mig de la vall, pel costat sud oest, i la meva intenció és anar amb ell. Torno a trincar una mica obert fins arribar al núvol i començo a tirar endavant amb orelles i accelerador per no entrar massa a les bromes. Algunes se m' estan formant per sota meu i començo a perdre la visibilitat del terra, però per davant ho tinc net. Estic a 1.800 mts. i en Sergi ha tornat més baix cap a la muntanya o aterrar, no ho sé. Ara em plantejo aprofitar el ponent que fa per anar damunt el Pla de les Bruixes i tirar cap a Balaguer. Ja soc damunt el Pla de les Bruixes i vaig lliscant amb rumb a Les Avellanes. Quan ja tinc el Port d' Àger darrera meu començo a trobar-me amb la direcció de vent mes de sud oest i la meva velocitat respecte al terra comença a ser més lenta i tampoc trobo cap ascendència aprofitable. Continuo anant endavant i a mig camí de Les Avellanes ja he perdut molta alçada, cosa que em fa dubtar de tirar a morir més endavant o trobar alguna cosa incerta, o tornar cap a la vall d' Àger. La segona opció és la que prenc i giro cua passant pel damunt del Port d' Àger amb 1.200 mts.. Encara vull arribar a la muntanya per trincar de nou, però el vent s' ha reforçat i em costa molt tirar endavant. Quan soc al mig de la vall la meva altura és poca i abans d' arribar al Maciarol giro direcció al càmping. Damunt l' aterratge hi pinten vastos, fa vent i és una mica turbulent (mogut per ser més explicit). Faig l' aproximació a l' inici del camp per costat de ponent, dons gaire bé estic clavat i aterro com un helicòpter al costat de uns companys de Manresa. Un dia espectacular per marxar de cros!

DIUMENGE 06-03-2011: Toca matinar per anar amb el paramotor amb en Marc i en Carles. Hem plantejat anar al pla de Banyoles i sortir d' allí per anar tirant de viatge fins arribar a Hostalric, on hi deixem un cotxe. Arribem a les 9 del matí al camp que hem escollit per l' envol i que no està sembrat, hi ha molta herba i fang per la pluja que va haver ahir. Els preparatius son més lents que quan vas en lliure, però ja tenim els motors a punt i els escalfem. Surt en Marc i no falla, ja és amunt. En Carles ve d' espectador i m' ajuda a engegar el motor una vegada el tinc carregat. Amb vent molt suau, només 3 o 4 km/h., aixeco la vela i corro com un dimoni i ja no toco el terra. Tot de sobta el motor em fa un estrany, com si es vulgues aturar però continua, un altre vegada em torna a donar un avís de que la cosa no va prou bé, però continua amunt. Aviso a en Marc que em quedo una estona damunt el camp per si les mosques (per si s' atura), però ara el motor funciona bé. Dons endavant, atrapo a en Marc a l' entrada de Banyoles, amb una altura considerable, ja que volem passar pel costat de les antenes de Rocacorba, anar la vall de Llèmana, saltar a la vall d' Amer i entrar pel damunt de Sant Hilari per baixa per tota la vall d' Arbúcies fins arribar a Hostalric. Es maco tot això, eh!, dons "nocing de nocing". Quan som damunt Banyoles el meu motor s' atura sobtadament, intento arrencar-lo en vol, però res, i  giro cua per apropar-me tant com puc al cotxe que ja comença a seguir-nos per sota. Aterro en un camp sense sembrar, al costat de la carretera per què la furgo em vingui a buscar, mentres em miro el motor per saber què pot passar, com un "tonto" (no hi entenc en mecànica). Comprovo la bugia i esta bé, hi ha benzina, .....? Engego el motor, me' l carrego per tornar a sortir i quan vaig cap el parapent se'm torna aturar. Abandono la idea de tornar a volar davant aquesta incertesa mecànica. Mentres, en Marc ja és a la vall de Llèmana saludant als avions que van a aterrar a l' aeroport de Girona, glub!. Després de 1,30 hores volant en Marc ens truca que ha aterrat a Anglès. També se li ha aturat el motor!. Hem anat a esmorçar per revifar-nos i tornar cap a casa a dinar. Ara ens toca esbrinar que coll...ns li pot passar als motors!

PARAMOTOR A L' AERÒDROM DE TAPIOLES

Ja tenim el bateig de en Marc celebrat, sense confits ni caramels, però amb un xai a les brases, cigrons i peus de porc guisats a l'estil de Can Xasc, a Argelaguer. Ens hem trobat a Arbúcies a 2/4 de 8 del matí per anar a l' aeròdrom de Tapioles (La Garrotxa), dons la previsió ens deia que hi hauria nord fluixet i allà ens estalviem la possibilitat de trobar-hi boira. Pel camí no hem parat de xerrar i puntualitzar els punts a tenir en compte a l' hora de envolar-se amb el ventilador a l' esquena. Hem arribat a les 9 del matí, amb un cel blau espaterrant, gespa per tot el camp, lloc magnífic per fer les pràctiques. Una vegada hem tingut els paramotors muntats i carregats de benzina els hem engegat per escalfar-los. No fa vent i aixecar la vela costa una mica, per la qual cosa ens esperem que comenci una mica l' activitat. Al temps, han anat arribant usuaris del camp per volar amb els seus avions. És curiós veure que hi ha gent que vola amb màquines fetes per ells mateixos, o rèpliques d' avions antics. De fet ho tenen molt ben muntat i l' hangar completament farcit d' avions i ultralleugers. Quan ha començat a bufar una mica el vent ja hem preparat la 1ª sortida motoritzada de en Marc. Ha costat tres avortaments i al quart intent... voilà! els peus deixen de tocar-li el terra i ja és volant, amunt... gas a tope!. Els seus primers instants han haver estat d' allò més intensos. L' empenyuda del motor, el gas, el fre, la vela més endarrerida (no la veus tant bé que quan es vola en lliure). Tot un mon nou que li ha fet bategar el cor a cent. La primera "novatada" ha estat el saber com asseure bé. Una vegada superat aquest aspecte, la postura adoptada de la cadira li provocava que anés mal penjat, cosa que ha solucionat tensant les cintes que eleven la punta de la fusta de la cadira. Ha estat volant fins que se li ha aturat el motor en quedar-se sense benzina i ha aterrat perfecte. De nou carrega el dipòsit i es disposa a envolar-se novament. Ara ja surt a la primera i volant m' espera que jo surti. M' ha costat engegar el motor després de tanta estona aturat, cosa que m' ha fet descarregar la màquina i escalfar-la al terra. Me'l carrego de nou i surto cap amunt. Ens trobem tots dos volant pel damunt de la vall i fent trajectes sense deixar el camp a la vista per si de cas se' ens esgotes el combustible. En Marc ha buidat el seu dipòsit una altra vegada i ha aterrat molt bé,  jo el controlava una mica allunyat, damunt el pont de Sadernes. He tornat al camp en un moment de vent reforçat sense problemes, on he aterrat molt suau (sort del vent). Hem fet petar la xerrada amb un pilot local i ens hi hem trobat molt a gust. Ja era migdia i la gana apretava molt. Ens ha recomanat un restaurant popular a Argelaguer, anomenat Can Xasc. Allí ens hem trobat bé, amb xivarri de poble i menjar casolà. Tips hem tornat a casa, i molt contents del dia ben aprofitat.

QUE BE S'HA POSAT SANTA BRÍGIDA

Avui...escapadeta de divendres. Ens hem posat d'acord en Mota, en Picarrocs, en Borrell i jo per volar a Santa Brígida i la veritat és que ens ha sortit bé. Tots hem estat allà a dos quarts de quatre i ja hi havia una brisa bona per sortir. El més ànsies (en Picarrocs) ha muntat sense gaire bé respirar i en un no res ja ha sortit i no ha calgut que digués res, ja es veia que estava de "perles". En Mota també surt, quan hi ha un cicle baix. Rasca el vessant i s' aguanta amb dificultat. Ja els veiem que van cap a l' aterratge on s'hi posen. Per contra hi ha un francès que ha sabut quedar-se en el lloc adequat i continua volant. En Borrell i jo aprofitem per baixar un cotxe i anar a rescatar a aquell parell de "pedretes". El "gabatxo" encara vola. En Mota diu que ha de marxar a buscar el seu fill i el deixem plegant. Nosaltres amunt per volar. Ja dalt, el "gabatxo" encara vola i muntem rapit.

Sortim sense dubtar i ja som pel damunt de la sortida, uns dos cents metres que fàcilment s' agafen amb les tèrmiques suaus que hi ha. Ha estat un plaer volar i aterrar damunt l'envol les vegades que volíem. Ja quan ha començat a baixar la intensitat del vent hem anat fent torns a l' envol per quedar sempre un a dalt per si el que volaven no podien aterrar-hi i poder baixar el cotxe. El darrer en aterrar a l'envol he estat jo, qui ha tingut de baixar el vehicle. Hem gaudit d' una bona tarda de vol. Ho hem rematat amb una cervesa i un te verd a l' Snack d' Amer tot fent-la petar explicant la batalleta del dia.