Cita anual obligatòria per trencar la ratxa de mal temps que portem a casa nostra. I així ha estat, només envolar-nos de Girona deixem les nuvolades darrera i arribem al país de l' etern estiu-primavera. Aquesta vegada hem sortit a mitja tarda i hem arribat a Marrakech de vespre, amb la xafogor característica que et colpeja d' entrada, però no tanta com en altres ocasions. Canviem una mica de moneda i comença la negociació pel lloguer del vehicle amb una companyia que mai abans havíem contactat. Tot per què en Hassan de First Car no tenia cap vehicle disponible (ell ja ens coneix d' altres vegades). Ens va recomanar un veí seu que en tenia un de Kia Picanto disponible. Però com és natural genèticament en ells, va començar amb un preu diari pel damunt de les estrelles. Posats a fer i per no molestar-los vam seguir els cànons del país, vam regatejar fins arribar a 29,00 euros/dia amb l' assegurança a tot risc inclosa. No és dels millors regatejos que hem fet però no hi va haver manera, a aquelles hores, de rebaixar més.
Ja carregats els "paquetots" i nosaltres dins el cotxe, rumb a Imlil. Ja conec la carretera i no ha estat fàcil arribar-hi pel fet de què es troba en obres, tot és ple de sorra, manca d' indicadors, etc.. Qualsevol vehicle que es poses davant ens feia impossible veure la carretera pel pols que aixecava. En Brahim Azdour ens esperava en el seu alberg per donar-nos de sopar el qual va consistir en un plat de "harira", seguit d' una "tagine de poulet" que ens va emplenar d' allò més. Ens vam instal·lar en una habitació amb llit de matrimoni i bany (tot un luxe). Havíem quedat amb en Brahim d' aixecar-nos a les 08:30 h. del matí per esmorçar tranquilament i sortir a caminar fins el refugi del CAF. del Toubkal. Total que ens aixequem a aquesta hora i veiem que no hi ha res preparat. Baixem a la cuina, diem a la cuinera si ens pot preparar el "petit dejuner" i ens contesta que cap problema. Som al menjador quan al cap d' una estona apareix en Brahim i ens diu: Heu avançat l' hora de l' esmorçar?, llavors ens adonem que encara anem una hora avançats del seu horari (primera "novatada" del viatge). No passa res, tindrem més temps per anar fent. Esmorcem , agafem una mica de fruita i aigua per caminar "xino-xano" cap a munt. El dia es clar, comencen a passar cirrus que enterboleixen el sol i ens ajuda a suportar la calorada. Gaudim del paisatge i la tranquilitat (no hi ha gaire gent). Amb 6,5 hores ens plantem al refugi del CAF. on ens esperen amb un te calentet. Ací dalt ja hi ha neu i la temperatura ja refresca força. Objectiu complert per l' Elena que corona el punt més alt del seu currículum aconseguit "patejant" (3.250 mts.). Està contenta i cansada (com jo), però que no priva de un bon repòs asseguts davant la xemeneia amb els peus descalços tocant les brases...hummm quin plaer!. Anem a dormir per que tothom s' hi en va. Compartim lliteres amb un tarragoní, dos polonesos, quatre francesos i una parella madrilenya (ell madrileny, ella alemanya en pràctiques?). Ningú ronca, uauuuu, dormim sense molèsties ni fred. L' endemà bufa el vent molt fort de nordoest i el cel es molt tapat. Decidim seguir el nostre pla de tirar avall, l' intenció era de dormir al refugi i baixar, per arribar a l' alberg a l' hora de dinar. 
Comencem a caminar abrigats fins els ulls quan comença a caure neu, cames avall per no enganxar la tempesta. I com gaire be sempre no passa d' ací, no ens fa massa bo però tampoc massa dolent. Baixem fins a Chamarrouse on ens aturem a prendre un te amb menta deliciós. Compro un pedra..sí...sí... una pedra de color que ja era hora que en compres una a un "bereber" autèntic. Arribem a l' alberg i ens preparen un dinar combinat de truita francesa, patates fregides i amanida. Cap a l' estomac que no passa res i el té de rigor. Objectiu proper: anar a Aguergour a dormir i de passada volar si es pot. Durant el viatge, no massa llarg, el vent no afluixa i ja veig que això de volar no serà possible, així que anem directes a "Chez Latifa", la qual ens dona la rebuda amb una sorpresa molt agradable, una nou membre a la família que de nom es diu "Iamina". Ens ubica una habitació doble al costat mateix de la cuina. Només fem que sentir el riure de les cuineres i la Latifa, que sempre hi ha en aquest alberg. Abans de sopar ens colem al hamam per relaxar-nos i refer-nos de la pallissa de la caminada. Bon sopar i te. Bon esmorçar i te i suc de taronja natura sense sucre!. Vist que no es pot volar no dubtem i cap a les coves d'Aglou i descansar allà. El viatge ha millorat molt amb la nova autopista en comoditat i temps. Només es fa llarg el tram d' Agadir fins Tiznit, però ja hi ha dues àrees de servei i es pot fer una paradeta per estirar les cames.
Arribem a les coves del nostre amic Aziz amb un vendaval de collons. No podem ni baixar a les coves per les fuetades de la sorra contra el nostre cap. En un moment hem quedat ensorrats de cap a peus. L' Aziz és a Tiznit i parlem amb els seu germà Lassin i quedem que anem a casa seva (a Timslit) per saludar a la família i decidir on passar la nit (a les coves hi ha massa sorra). Ja a casa seva, ens trobem a l' Aziz que ja havia tornat i ens ensenya l'ampliació de la casa ja molt avançada, amb un parell d' habitacions enrajolades, bany i cuina. Total que ens quedem a casa de l' Aziz a dormir i l' endemà anar a les coves. Per sopar la tagine de la mare Fatma estava per xupar-se els dits (més ben dit, impossible!). Dormim com troncs fins les 9 de l' endemà. Esmorcem i cap a les coves, amb sol però sense vent. No val la pena quedar-se allà, així que hi deixem les maletes i el parapent i ens anem a fer turisme cap a Tafraute. La ruta és entretinguda, veiem llocs amb possibilitats de volar-hi, i el paisatge es molt maco. Tafraute es encerclar per un massís de pedra escarpada que la fa ideal per a escaladors. Hi ha molta pedra de granet, net i de color vermellós, la qual cosa li dona un color especial. Ha valgut la pena anar-hi i potser tornar-hi per volar i caminar per fer algun cim. De tornada a les coves ja comença el relax que provoquen les onades esclatant sota nostra, la foscor neta per l' absència de llum, els jocs de taula fins que se'n cluquen els ulls. A dormir i ens llevem amb el vent que en dona la benvinguda de bones primeres.
Tot el dia ha estat encarat, amb força, ideal per la retrobada. He acabat esgotat de jugar al terra, envols, aterratges, rascades com mai havia fet. Li estic agafant molt de gust i seguretat a aquest tipus de vent (humit, dens, estable). Volar, beure, menjar, volar, beure, volar ha estat la tònica del dimarts, dimecres i dijous. El divendres comença amb poc vent i aprofitem per anar a menjar el típic "cus cus" que fa la mare de l' Aziz (boníssim). Després de dinar ha fet vent de sud, amb poca intensitat que només ens ha permès jugar a la raconada de la platja. Però s' ha volat!
El dissabte l' hem dedicat al viatge de tornada a l' aeroport de Marrakech per sortir volant cap a Girona on hem arribar a les 23:30 de la nit, amb plujaaaaaa!
