CAMPIONAT D'ESPANYA D'ALA DELTA 2011

Iiieeepppaaaa!

Després d' aquest "lapsus" temporal recomenço amb les aventures que com les vostres em busco per deixar una mica de banda el dia a dia normalitzat, deixant de tocar de peus al terra.

De l' 1 al 10 de juliol es va fer el campionat d' Espanya d' ala delta a El Bosque (Cadis) i allà vaig anar per desestressar-me de la campanya de feina acabada tot just el dia abans. No us diré pas que va passar cada dia però un resum global pot ser interessant. D'entrada vam anar a Algodonales per la primera proba dons el El bosque el vent no hauria permès fer res. Allà, amb el vent creuat, vam iniciar el campionat amb una proba molt selectiva en quant al sostre que s' agafava pels més atrevits que van gossar passar les barrancades que teníem pel sector nord. Un bon piló vam intentar punxar el més lluny possible a la primera balisa i tornar aterrar al camp nord. Els dos dies següents es van fer a El Bosque les probes, però jo i algú altre no vam volar per les condicions que hi havia, vent fort i creuat, i que vaig estimar massa perilloses com per jugar-me-la no només en trencar l' ala, si no per la meva integritat física. Jo només cerco gaudir del vol i no m' importa l' ordre del taulell de classificació.

La següent proba es torn a celebrar a Algodonales i avui si que el sostre ha pujat més i vai fer el vol de l'any (per mí). Gaire bé arribo al gol, em vaig quedar darrera el llom que separa Olvera amb Algodonales, peró durant el vol a part de fer totes les balises vaig fer una excursió de tornada pel mateix camí d' anada que em van sumar 140 km. de vol (no vol dir en línia al circuit). Bé vol dir que vaig estar volant una bona estona fins a aterrar en un camp enorme, amb vent de front i perfecte per aterrar.

Després hi va aterrar, per fer-me companyia, n' Adrian e València. Van seguir dos dies més que no vaig volar per questions mecàniques de la nostra "furgo" que ens va catxar i vam haver d' anar al concessionari de Jerez de la Frontera per reparar-la. I van seguir dos dies més de mal rotllo, un que no vaig poder sortir pel vent que em bufava del darrera i unaltre que vaig fer un "cagallo" de baixada fins el camp nord. En un dels vols vaig improvisar un aterratge contra-pendent al camp de ponent del parapents que em va sortir "cojonuo", i que em va servir per que em recollissin de baixada dela sortida. Total, va ser un campionat atípic per mí del qual m'en vaig emportar un gran vol. Va ser guanyat per en Marc Utrillo, el va seguir en Blay "El Niño", i tercer va quedar l' Ako (els tres mosqueters). Cal dir que els pilots punters van fer gol dia si i dia també, dons hi ha diferència de llarg amb la resta. Podeu veure les classificacions en el web de en Juaki:  http://www.juakiair.com/

LLIGA ALA DELTA 2- ÀGER

Tornem a Àger per fer possible volar al màxim. I així ha estat, bon temps i un dia extaordinari en altures. Hem coincidit amb la Lliga de Parapent i la zona ha estat farcida de coses voladores amb xoriços penjats.

24-06-2010: Sant Joan ens ha marcat un dia amb sol i condicions pobres (per alguns) que ha fet que treballéssim sense poder superar la serralada del Montsec. El circuit ha estat Estació d'Àger-Corçà-Talarn-Abella-Isona-Vilamitjana. Hi ha hagut alguns gols i els demés (entre ells jo) no hem pogut saltar darrera i ens hem quedat a la vall d'Àger.

25-06-2010: Les condicions continuen fluixes quan parlem d'agafar altures bones. Hem decidit fer Estació d'Àger-Corçà-Isona-La Pobla de Segur-Vilamitjana. Avui només ha arribat en Marc al gol. Les condicions eren difícils i una altra vegada m'he quedat a la vall d'Àger. Molt baix sota l'ermita de La Pedra he decidit anar a aterrar al càmping de la vall d'Àger per primera vegada am l' ala nova. Vent de sud molt fluix i un gir d' aproximació per llevant, encaro a ponent i entro just pel damunt del ametllers (molt just) i aterro a l' inici del camp, amb una empenyuda enèrgica que em surt bé. Al tocar el terra m' han flaquejat les cames i el triangle ha impactat al terra trencant-se la fibra per la palanca de la peça d' alumini (quina merda de speedbar). Però això d' aterrar en aquest camp m' ha donat més confiança amb l' ala.

26-06-2010: Quina calda que fa avui. Alguns han decidit marxar tot pensant que el dia no promet massa. Pugem a l' envol i el vent és fluix, i fa una calor com cap dia aquest any. Els parapents surten i observem que agafen més altura que els altres dies. Muntem la proba de Corçà- Isona-Talarn-Agulló. Avui s' han agafat els 2.700 mts. (jo les deixava a 2.400 mts) i en Pedro i Josep Maria han fet gol (fantàstic). Jo he aconseguit sortir de la vall d' Àger i arribar a Vilamitjana. Al Castell de Mur no aconseguia pujar més de 1.800 mts i m' he tirat a la vall d' Isona per provar de trobar alguna tèrmica més ampla i consistent. N l' he trobat, ni a la pedrera de Vilamitjana. He aterrat al costat del "Tasi" amb un vent fluix de sud oest, amb una bona empenyuda. El sol escalfa de valent (42 graus) i el tubs i sables de l' ala cremen que no els pots aguantar sense guants.

LLIGA ALA DELTA - ÀGER

La primavera que tenim no ens dona treva, eh? si no plou, fa vent i les condicions son difícils!

Aquest cap de setmana passat teníem Lliga Catalana d' Ala Delta a Àger, tot esperant poder fer grans vols. Però no, les condicions dures no han permès, a la majoria, fer un vol decent. Només una minoria de grans pilots han completat els circuits establerts.

Dissabte 11: El cel tapat per núvols no deixen fer la feina al sol i ens esperem a l' envol fins les 15:00 poc abans de l' obertura de la mànega. Hem de fer l' Estació d' Àger-Corçà-Isona-Talarn i gol a Vilamitjana. Fa venti les condicions son dures. Mal dia per estrenar l'ala en el seu primer dia tèrmic. Encara vaig mal estacat (massa alt), però l' ala em transmet una molt agradable sensació per la seva facilitat d'absorvir les turbulències, sense donar-me cap espant en les despenjades dels nuclis forts. No he sabut treballar bé aquestes condicions i em dono per vençut al cap d' una hora sense poder superar la carena del Montsèc. Ara m' enfilo directe al Maciarol per aterrar per primera vegada amb la caldera a ple ritme. Pel camí em trobo a en Gabi (per sota meu), al qual atrapo i avanço sense creure-me-ho. Vaig depressa!!!!. Damunt el Maciarol hi un batibull tèrmic important i amb prudència me l'agafo pel costat de llevant, cara amunt i esperant planejar més, em quedo a l'inici del camp de blat, abans de la pista. Una "patejada" fins al costat de l'hangar.

Poc després han anat caient (com mosques) alguns dels meus companys que també han estat abatuts per les condicions. Nomes en Marc ha fet gol, i pocs més han pogut saltar darrera la vall d' Isona.

Diumenge 12: Condicions pobres i encara vent d' oest molt creuat. Hem establert una proba una mica més curta anant a l' estació d'Àger.Corçà-Antenes Port d'Àger-Isona i gol a Vilamitjana. Avui en cara he durat menys a l' aire (només 38 minuts), tota l' estona barallant-me amb la tèrmica de l' ermita de la Pedra i cap al Maciarol.  l' aterratge m'he acostat més a la pista. Hauré de fer l' aproximació més damunt del camp per veure si la planto al camp oficial d' Entrenúvols. També en Marc ha fet gol, i l' Àlex ha estat a prop.

El dilluns l' he dedicat a feines de "brico" a La Caseta, davant la previsió de tempesta que hi havia, i de fet fet ha petat un "pepino" de dimensions considerables.

He de volar més hores per agafar el ritme i conèixer millor a la parenta (ala) per arribar al nacional en forma i disfrutar-lo.

AEROS COMBAT L09 13.2

Ja l'he estrenada, per fi!

Tot i que les previsions de la "meteo" eren dolentes, he anat a Àger per intentar provar l' ala delta nova que fa temps que tinc guardada al garatge sense poder tastar-la.

DISSABTE 30-04-11: Va fer un dia preciós, d' aquells que haurien estat bons per volar, però jo estava compromès en pintar una barana de ferro al refugi de La Règola. Era acabada de posar i ja començava a rovellar-se, per tant, a tacar els pantalons i la samarreta amb pintura negra "Oxiron". Per la tarda, una vegada feta la feina, vaig enrolar-me amb l'Enric de Girona (és el cunyat de'n Marcel), que pujava a fer el seu 6è. vol amb ala delta (ha fet el curs amb en Joel), per provar una vela petita que ja he comprat per un preu molt interessant. És una Ozone Addict2 S, la qual m'anirà molt bé pels viatges al Marroc (ja sabeu: sorra, vent, etc.). Feia molt vent i vam haver de sortir des de la Nova, a dalt feia una canya impossible de tractar, i teníem núvols desenvolupats damunt. La sortida va ser bona i la vela reacciona amb molta noblesa. Vaig estar volant fent empit per davant de la sortida fins que va començar a tirar tot amunt. Per escapar-me del núvol vaig anar tirant endavant fins sortir de sota, tot i així ja era a 1.600 mts. i tothom feia barrines per baixar. Jo com que encara m' acollonen una mica, vaig anar fent grans orelles, accelerat i alguns wingowers. A baix hi fotia un vendaval important i només quedàvem dos parapents volant (un gavatx i jo). Em vaig plantejar l'aterratge al final del camp per que el vent m' anés portant a l' inici i no quedar-me curt. Una bona moguda però sense problemes i a terra al costat de tota la penya.

DIUMENGE 01-05-11: El dia va sortir clar i sense vent quan vaig obrir les cortines de la furgo, prop del camp de la T. Sense esmorçar pujo a la Roper per fer el primer vol de l' ala delta nova Aeros Combat L09. Estic cagat, més ben dit nerviós! Tothom m'ha anat dient que costa d'aterrar, que si això, que si allò...Total que porto des d'octubre de l'any passat que no volo amb ala delta i això em menja el "tarro" i sempre és un incògnita saber com volarà un tros de drap amb ferros i "carboni". A la Roper no fa gens de vent i començo  a muntar-la. Tot bé, repasso cada detall..."glub", i ara toca volar. Ja han pujat alguns novells de l' escola Entrenúvols i demano a l' Oriol que em controli. Per si de cas, em poso a la seva freqüència. He hagut d' allargar la cinta amb un mosquetó d' acer per què quedava massa alt. Ja vaig a la sortida i comença a fer una miqueta de vent, s' estan condensant algunes bromes al costat de l' Observatori del Montsec. Som-hi, a córrer i zzzzaaaassssss..... ja soc volant. La primera sensació ha estat de ser molt sensible només fent algun moviment per posar-me a l' arnés. He anat banquejant una mica fins que he deixat anar la barra endavant. Una mica de moviment i em creu sense protestar. M' enfilo cap a l' ermita de La Pedra, on hi ha tocat el sol més estona per veure si hi ha alguna mica de tèrmica. Planeja molt recta i la barra de control es mou molt fàcilment (pico, empenyo, cap un costat, cap a l' altre). Tenso una mica, només una mica eh!, que el meu cor va a cent per hora,  només pensant on aterraré. No hi ha cap camp oficial, tot està plantat de blat i només tinc tres alternatives: la T, el Maciarol i el camp d' alfals que hi ha prop del Maciarol que han acabat de segar. A l' ermita hi trobo una mica d'activitat que aprofito per fer uns quants girs i bé, la vela em creu quan vull sortir. Ja no tinc massa altura i em dirigeixo a plantejar l' aterratge. Pregunto a en Jordi Marquillas amb quina direcció entra el vent. Em diu: sud-sudest, i jo glub!. Collons! el primer vol i ja comencem bé. Estic damunt el Maciarol i analitzo totes les probabilitats de com entrar-hi. No vull anar lluny per aterrar sol i en el cas de que m' estampi, no hi hagi ningú. Total que toca aterrar al Maciarol, i com sempre en cas de dubte.. cara amunt!. Des de la punta de baix i una mica de través al camp li cardo amb energia a rasant del terra i voilà! , la clavo com un senyor al mig del camp... bufff quin relax. Les mans em tremolen de felicitat (caganera) i d' haver comprovat que ni volant, ni aterrant em fa preocupar.. en condicions suaus. Ara toca fer-li algun vol més i barallar-me amb condicions més dures. Menjo una mica i m' espero per la tarda a pujar a dalt per recuperar la furgo. I ja tinc el cap de setmana realitzat, content!

VERY STRONG WIND...I QUÈ!

Em va molt bé poder trencar la setmana amb un vol de tarda. Avui hem quedat amb els ocellets arbuciencs i en Tomàs de Cardedeu per anar a Santa Bàrbara (previsió de sud intens). Els primers ja hi eren a les 16:00 h. i han sortit. volat i aterrat a la sortida (en Mota) com han volgut. Per telèfon en Mota em deia que estava com una favada asturiana (molt bé). L'Elena m'ha acompanyat fin l'envol i hem recollit a en Xesc al camp d' aterratge pocs moments d'haver aterrat del seu primer vol. A dalt hem trobat a en Jaume estirat al terra, fent temps, per què baixes l' intensitat del vent. Mentres, en Tomàs feia mans i mànigues per poder aterrar al nostre costat. Ha hagut de treballar una mica, pel vent fort i tèrmica dura.

Ens hem estat més de mitja hora esperant fins que hem cregut que ja havia baixat la potència. En Tomàs ha tornat a sortir i ja ens diu que la cosa està bé. Darrera seu surt en Mota, en Xesc i finalment jo. La sorpresa ha estat de que només sortir ja he tingut una plegada forta del costat esquerra que solvento sense problemes (he hagut de manxar una mica). Observo a en Mota i també veig que se li plega, a en Tomàs també, collons quin termicot!. A en Xesc ja no el controlo fins veure'l damunt l' aterratge, amb molt de vent. Ens estem pel damunt de la sortida una bona estona, tot el temps amb pujades i baixades fortes per l'activitat que encara hi ha i el fort vent que ens trobem. Amb aquestes que veig a en Mota que surt molt baix pel mig del forat de la urbanització i passa pel damunt dels arbres molt ajustat (segons el meu punt de visió). El vaig seguint per si arboritza, però arriba damunt l'aterratge bé. Allà es queda clavat com una xinxeta i no penetra.  Va enrere, la qual cosa soluciona amb l'accelerador i tirant tot el seu cos endavant.

En Tomàs i jo ens quedem volant, aguantant les sotragades nobles que ens va enviant el for sud que intensifica. Després de gaire bé una hora decidim anar a aterrar, el dia està acabant i el vent es va reforçant. L'aterratge ha estat d'aquells de tensió, per intentar preveure qualsevol intenció de plegada, a raó de les turbulències que ens mengem dels arbres que hi ha davant. No passa res i aterrem bé tots dos. Quan pleguem el parapents ens diem les sensacions que hem experimentat avui. Un dia especial i diferent a tots els que hem volant a la zona. Una mica tècnic, eh?. Després hem hagut de pujar a recollir un cotxe i cap a casa de fosc. Això és collonut!

TOUBKAL (4.160 mts.) - MARROC MARÇ 2011

Una muntanya disponible 365 dies l'any (gaire bé) és el Toubkal de 4.160 mts. d'alçada. Era un objectiu a fer quan anés bé, i en grup. Una vegada dalt, com no us podeu imaginar, baixar-lo volant amb el parapent. Així que posats d'acord uns quants companys que ja n'habiem parlat quedem, en Mota, en Carles, en Ramon, n'Emili, en Quico i jo per anar-hi del 28 de març fins l'1 d'abril. I així ens ha anat:

28-03-11: Desprès de trobar-nos a Arbúcies tots plegats ens arribem a l'aeroport de Girona per sortir volant fins Marrakech, on arribem a mitja tarda. Allí ja ens esperen 2 taxis enviats pel nostre amfitrió, en Brahim Azdour, que ens portaran a la vila d'Imlil, amb un seguit de carreres automovilistiques com hi estan acostumats allà. Sortejant sutracts a l' asfalt i vehicles que surten de tot arreu. Fent dreceres per no trobar una cursa ciclista que s'hi celebra i que per la llei de "murfi" acabem enganxant. Ja hi estem acostumats, nosaltres, però no deixa de fer-te agafar al seient durant tot el trajecte (no funcionen els cinturons de seguretat). Arribem a Imlil quan comença a fer-se fosc i en Brahim ja ens espera amb un tè verd amb menta per començar i per sopar una sopa de llegums, seguida de cuscús amb vedella. Tot just acabats ja lliguem tot el tema de mules, refugi i portejadors per demà al matí.

29-03-11: Ens llevem a les 8 h. del mati i ja teníem preparat l'esmorçar a base de mantega, confitures i aigua calenta per les infusions, cola caos, cafè i llet en pols.  Endrapem tant com podem. També tenim dos xicots que ens acompanyaran fins el refugi Nelter a fer-nos els àpats que hi menjarem. Descarregats, només amb el mínim, comencem a caminar per una pista que s'enfila fins la llitera del riu que baixa de la vall del Toubkal i que ens servirà d'aterratge. El camí comença a enfilar-se pel vessant de llevant fins arribar a Chamarruse (poblat de culte pels locals). Hi fem una aturada per comprar unes taronges i cruspir-nos-les en un moment. Seguim amunt, ara orientats a ponent, amb les mules que van fent sense repòs, fins arribar a un "xiringito" en el qual els guies ens donen l'entrepà de truita i tomàquet que ens han preparat abans. Ens els mengem acompanyats de una coca cola (marroquina) i sense temps per agafar nyonya pugem fins tocar neu. Les mules ací acaben la seva feina i ens toca carregar tot el "fato". Ara comencem a suar i notar que les distàncies semblen mes llunyanes amb el pes a l'esquena. Arribem al refugi Nelter amb un sol d'estiu que fa que només aposentar-nos sortim a la terrassa a prendre'l sense samarretes i a fer la migdiada. El refugi és gran i ple de gent, caminadors, esquiadors i... parapentistes (nosaltres, je ..je.). Quan el sol es pon la temperatura baixa molt i això fa que esperem l' hora de sopar enfilats a les lliteres, explicant anècdotes i "xists" de'n Mota. Anem al menjador i comprovem que hi ha calma. Un dels nostres guies ens porta unes galetes amb tè per fer temps. Ara sí, comença a arribar la teca. Una sopa de llegums (per variar), una "tagine" de vedella i verdures, i ja està (no ens han portat postres?). Quedem per llevar-nos a les 4:30 h. i anar d'hora.

30-03-11: A l'hora acordada som de peus a terra, fent el mínim de fressa per no molestar a qui dorm, i baixem al menjador per esmorçar. No hi ha ningú, el guia no apareix i el busquem per tota la planta baixa despertant a tot déu. Apareix amb una cara de son que "pa qué..." i no diu res. Ens prepara la mantega, les confitures i l'aigua calenta i trossos de pa reciclat per untar. Ja som fora posant-nos els grampons i comencem a caminar amb la llum dels frontals. Pugem direcció sud uns pocs metres i girem a llevant per una canal molt dreta que ens fa bufar bastant. Anem pujant a un bon ritme fins arribar al coll on ens trèiem els grampons per continuar per la cresta, neta de neu, fins arribar al cim amb 3:30 h. de caminada No ens ha calgut emprar els piolets en cap moment (pes de sobra). Son les 8:30 del mati i fa poc vent de nord. Ens fem les foto de rigor i comencem a preparar les veles depressa. En Carles és el primer en provar-ho i surt amb una bona carrera. Crida d'alegria, fa alguna maniobra de salutació i s'allunya en la immensitat de la vall. Ara toca al biplaça de en Ramon i en Quico que comença a "tranques i barranques" quan en Ramon queda amb la cama enfonsada a la neu, la vela mig enlairada i en Quico l' arrenca amb potència i se l'emporta sense pensar. En Ramon controla la vela i corrent com dimonis fins que s'acaba el terra i apareix "un forat" de més de 2.000 mts. sota dels seus peus, ja son volant!. Ara en Mota, que està esgotat o l'alçada li passa factura, ho proba 6 vegades abans de sortir. A la setena surt apurant tota la rampa fent una sortida impecable. Ara ens toca a l'Emili i a mi, que correm a equipar-nos per la baixada del vent que ha anat experimentat durant tot el temps que hem necessitat per fotre a tothom a fora. "Murfiiiiiiii" apareix donant-nos pel cul, el vent és clar. Ha canviat la direcció del vent fent impossible l'envol sense prendre risc. Decidim romandre al cim fins les 13:00 h. per veure si amb la radiació solar canvia la seva direcció. Hem passat tot el matí dalt el Toubkal fins que hem plegat tot el material i tirem avall a tot drap. Hem estat 1:30 h. per arribar al refugi, prenem un tè, comprem una ampolla d'aigua que ens repartim i avall que fa baixada. S'ha fet eterna la baixada (2.400 mts. de desnivell + els 1.100 mts de pujada del matí), els peus es feien sentir per les ampolles que s'anaven fent amb el fregadis de les botes. Per sort el vent era bò a Chamarruse per sortir volant des de l'envol que hi ha damunt mateix del poblat. Ens hem estalviat una hora llarga de "patejada" i com a mínim hem pogut usar la vela que tantes hores hem carretejat. Els companys que han volat al matí ens esperen dutxats i refets, i només tocar el terra ja ens han agafat tot el material i ens han plegat les veles, convidat a beguda i menjar, i fins i tot ens han portat les motxilles fins l'alberg de'n Brahim. Quina pallissa ens hem fotut! Hem acabat el dia relaxats després de la dutxa i un sopar abundant de sopa de llegums, patates fregides i brotxetes de pollastre, i un tercer plat d'espagettis amb salsa de carn, rematant amb uns postres amb taronges i plàtans, tè, etc.. A dormir com troncs!

31-03-11: Hem dormit més de 10 hores. Avui toca tranquilament arribar-nos a Marrakech per fer-hi turisme. En Brahim ens lloga als mateixos taxis de l'arrivada, ara però amb expressa indicació de que vagin més poc a poc per la carretera. I sí, van tranquils tota l'estona fins deixar-nos a la plaça Jema El Hefna, al rovell de l'ou de la ciutat. Hem estat tot el dia voltant pels seus carrers plens de comerços, comprant alguna cosa sense abans haver de regatejar. Hem dinat una tagine de carn a la plaça dels llauners (amb coberts típicament bruts) i amb una calor  sufocant. Hem anat a l'Hotel Alí per fer-hi la migdiada i passar l'hora de calor. Per la tarda hem tornat a sortir a fer les darreres compres i esperar el sopar. Fora la terrassa de l'Hotel Alí esperem anar a sopar fent un tè quan veiem sortir unes pizzes del forn de llenya que ens fan decidir quedar-nos-hi a menjar-ne una cada un. I així hem passat la jornada, repòs, menjar, veure i mirar.

01-04-11: Ens aixequem, dutxem i a esmorçar. No tenim ganes de més mantegues, confitures, etc, i ens cruspim un entrepà de pernil serrà que porta en Carles i que ha aguantat fins avui. Directes a buscar el bus que ens ha de portar a l'aeroport, però ací els taxistes s'espavilen, i ens capten per portar-nos pagant el mateix preu que el bitllet del bus. Arribem a l'aeroport sobrats de temps, la qual cosa ens permet assegurar-nos de que no anem passats de pès, facturem i embarquem. Ara ja estem tranquils fins arribar a Girona.

Tot ha anat perfecte, bon clima, bona companyia, bon ambient i ja us podeu imaginar que m'ha quedat l'espina clavada de poder sortir de dalt el cim....... o sigui que crec que hi he de tornar!





Fotos: https://picasaweb.google.com/ENRICVOLADOR/TOUBKALMARC2011?feat=directlink

TEST DE CARA AL TOUBKAL (MARROC-ATLES)

No he fet gaire cosa per estar en forma de cara fer el cim del Toubkal (Marroc-Atles) i tampoc vull sofrir massa. Per posar-me a proba e pensat en caminar amb l' equip i així comprovar si encara tiro. Dons bé, aquest matí m' he llevat a les 7:00 h., he esmorzat una mica, he agafat l' equip lleuger de parapent i he sortit de casa mateix  a peu, direcció Santa Bàrbara. He desestimat pujar al Montseny davant les previsions incertes que tenia controlades i no fos que després hagués de tornar a baixar amb la motxilla a l' esquena. La caminada fins Santa Bàrbara és molt agradable, ni llarga , ni curta, es a dir té la distància i durada justa per gaudir-la. Se surt de poble direcció llevant per la variant. S' agafa la pista de terra de porta a Sant Segimon del Bosch fins arribar al trencant que et porta fins a Can Riera. Passat el passadís de creua la riera segueix a la dreta fins arribar al Mas Montfulleda (hi ha una cadena de peatge). Tot just deixar la casa ens trobem amb una pista a la dreta que s' enfila sobtadament i que seguim fins el seu punt més alt. A partir d' ací es va carenejant fins arribar a l' ermita de Sant Segimon del Bosch (prop del restaurant Can Puig). Es fan 200 mts d' asfalt i trenquem a la dreta per una pista que porta a Les Ferreries. Abans d' arribar-hi hi ha una altra pista a la dreta que no te pèrdua i ens porta fins Santa Bàrbara pel seu darrera. En total son unes 2:30 hores de caminada (o una mica més si s'hi va relaxadament). Quan hi he arribat m' he trobat a un excursionista que, m' ha dit, havia sortit de Massanes i estava fent la ruta de les ermites (tot el dia de passeig). La sortida és tapada pel núvol de boira que s' ha format només sortir el sol i condensar la humitat. Però hi ha alguna clariana que fa que es vagi aixecant el sostre. No fa gaire vent i vaig muntant la vela tranquilament, parlant amb l' excursionista que mai ha vist en primera persona un parapent. a comença a entrar alguna cosa quan aprofito per fer una aixecada de vela per veure si s' aguanta damunt meu i sortir, però no, encara no ho veig clar i torno enrere per assegurar el vol. Han passat 20 minuts que es comença a disparar alguna tèrmica. Ara sí, aixeco i ja tinc pressió damunt meu, em giro, corro i fora, ja volo sense perdre alçada a la sortida.

Toco la broma i surto cap a Can Fontseca. Fins el morro del davant no començo a girar tèrmica molt suau que em manté l' altura. Miro cap a Arbúcies i hi ha zones que hi fa més sol. Això em fa decidir tirar enrere per provar si trinco i m' estalvio distància de "patejar" per tornar a casa. Passo pel damunt de la pedrera, pel damunt de El Pol,direcció cap a Can Pascual. Fins allà poca cosa he girat. L'altura que porto no permet jugar-me-la gaire. Damunt del camp de golf tinc el dilema d' arriscar-me a passar una zona de bosc per arribar a un camp que és al costat mateix de la carretera asfaltada o aterrar al mig del "Pitch and Pat". El risc és que menys m' agrada prendre, i no dubto en aterrar al mig del camp de golf en el qual no hi ha ningú, en aquests moments, jugant (tothom és fent forats, més amunt).

L' aterratge no ha tingut cap problema, el camp és gran i sense obstacles. Ara ja tinc agafada la mida i crec que amb una mica d' altura de sortida de Santa Bàrbara, és molt factible arribar a Arbúcies sense problemes. L' Elena m' ha vingut a buscar i no he hagut de caminar per tornar a casa. Tot el camí de pujada, carregat, no ha estat cap molèstia i em dona confiança de que quan em trobi pujant el Toukal, potser, no patiré massa. Ja ho us ho explicaré quan torni.