CÒRSEGA-UNA RUTA MOTERA

Ja arriba el bon temps? no pas per volar, però tenim recursos els humans i com que hi ha vehicles de dues rodes, ho aprofitem. Sí, l' escapada de primavera ha estat a Còrsega (CORSICA). Era una idea que teníem el soci i jo i ja l' any passat ens va passar sense fer-la. Aquest no elvvoliem deixar escapar i sense dubtar-ho vam encarregar dos bitllets de vaixell amb camarot per dormir i que la moto anés ben còmoda. Sempre fem escapades de 3 ò 4 dies i el pla va ser: Sortir d' Arbúcies amb moto i arribar a Marsella (4 hores llargues d' autopista).Allí donem una volta per la ciutat i fer temps per embarcar les motos. Marsella ens ha semblat angoixant, molt trànsit, embussos i cues quilomètriques de cotxes aturats per moure's pels seus carrers. A les 19 h. ja som al mol i embarquem amb les motos que deixem a les bodegues degudament lligades i assegurades. Ens col3loquem a la planta 8a., en un camarot molt correcte (dos llits i bany). Ens dutxem per anar a sopar a la planta 9a. i quan hi anem ja gaire bé no hi ha ningú. No ens recordarem que érem a França i allí es fa tot molt aviat. Sopem, anem a fer un cafè/tè al bar de la planta 10a. i anem a dormir. El mar es quiet com una bassa d' oli, i dormim tant bé, que al matí quan ens despertem, tranquilament sortim i ja ens trobem sols un altra vegada. Tothom ja és fora i a la bodega només hi queden les nostres motos. Ja som a Bàstia (Còrsega) i allí esmorzem una entrepà amb pa amb tomàquet i pernil salat. Aprofito per anar a la BMW per repassar la meva moto que no acaba d' anar fina. Després de ser-hi una hora i mitja me la tornen que va fina de veritat, només han hagut de canviar les 4 bugies. Comencem a menjar-nos quilòmetres fen el trajecte de Bàstia fins a Corte, on ens aturem per dinar. Fem una passejada a peu pels seus carrers i tornem a fer carretera per una ruta que ens porta a unes pistes d' esquí a 2.000 mts., i d' allí baixem a Porto. és una cala on només hi ha el poblet encaixonat per muntanyes altíssimes, és espectacular. Només son les 16 h., i continuem resseguint la costa fins a Ajaccio. Ací done per finalitzada la feina del dia i ens proposem a buscar habitació per dormir, i sorpresa, tot és ple de gom a gom. No hi ha cap hotel amb una habitació disponible i davant del panorama ens relaxem prenent una cervesa "de corse" per reflexionar i mentalitzar-nos de dormir al ras. Decidim marxar de la ciutat i ens anem aturant a cada hotel que trobem en el nostre pas, fins que miraculosament trobem una habitació a uns quilòmetres de la ciutat. Sense dutxar-nos, ja deixem la bossa i sortim a sopar. Ens hi fem fins mitja nit i no podem estirar més dons estem cansats de la pallissa del dia. Al matí en llevem amb el cel tapat i mig plovent, merda..... Esmorzem tranquilament i anem fent temps per veure si para de ploure,  ho va fent a togades i això ens fa decidir a equipar-nos amb l' equip d' aigua per suportar la humitat. Tirem cap el Sud amb l' objectiu d' arribar a Bonifaccio per la costa. Pugem per la muntanya que s' ha de passar obligatòriament, amb aigua i fred, fins que de sobte para de ploure i comença a sortir el sol i el cel blau va guanyant protagonisme. S' ha acabat el ploure!. Anem fent quilòmetres fins arribar-hi. És una població molt curiosa, és damunt dels penyassegats de pedra calcària, sobre mateix de l'aigua del mar, amb un port natural molt protegit del mal temps. Molt interessant. Hi dinem i també fem un tomb pels seus carrers farcits de "guiris" que han començat les vacances. Continuem cap a Porto Vecchio, que ja és més poble de costa, plens d' embarcacions d' esbarjo. Ara ja només ens queda tornar a Ajaccio i tornar al vaixell de tornada. Ho fem desafiant els núvols negres que tenim damunt les muntanyes que decidim atacar. Pugem carretera amunt (tot puja molt i de sobte), amb sol, però s' acaba aviat i la negror i la pluja comença a fer acte de presència. Dalt el port de muntanya ens fot un vendaval que ens obliga a aturar-nos i abrigar-nos (fot un fred que pela). Anem avall i amunt travessant valls tancades i enfilades i s' ens fa llarg però anem bé de temps. Ens aturem a posar benzina i prenem una cervesa. Enfilem cap el moll d' Ajaccio i hi arribem quan encara no hi ha el vaixell. Ho aprofitem per passejar pel moll i ens trobem en mig d' una festa privada de presentació d' un trimarà enorme esponsoritzat pel Banque Popular i que fa la volta al mon. Hi havia molta gent (amb brasileres ballant samba) i ens hem apuntat a  l' espectacle. Ja arriba el vaixell i pugem per deixar les motos i anar a sopar directes, sense dutxar-nos. La tornada ha estat molt moguda, la mar era emprenyada i feia moure el bitxo com si fos una fulla, però vam dormir com troncs. A Marsella hi fotia un vent que feia difícil la conducció amb moto, anàvem tombats per contra-restar la força lateral del vent i ens ha acompanyat fins la Jonquera. Al cap d' una hora ja ens hi hem acostumat i hem agafat la velocitat de creuer normal per menjar-nos la distància en el temps previst. A les 14h. ja érem a casa per dinar i amb una sortida a l' esquena que ha valgut la pena. Anar a Còrsega amb moto és ideal, m' agradaria tornar-hi amb més dies i fer-ho pausadament.

FOTOS:  http://picasaweb.google.com/ENRICVOLADOR/COSEGAAMBMOTO?feat=directlink

SANTA BÀRBARA-INTEGRAL

DISSABTE.- Un dia de regal, és un dia de regal,tu. Davant de les previsions ja soc molt desconfiat, normalment no es compleixen, i ja havia quedat amb en Txus i l' Emili per redescobrir Santa Bàrbara. A les 9 h. del matí ja ens trobem amb en Txus (l' Emili no ha vingut en trobar-se malament). Pugem caminant pel camí més directe que crec que hi ha, i amb una horeta ja som  al' esplanada verdosa que ens dona la benvinguda. Fa poc vent i anem preparant les veles tranquilament per esperar algun cicle tèrmic. Anem a l' ermita i li donem la volta i ja veiem que per ponent es comencen a desenvolupar cúmuls amenaçadors. Decidim preparar-nos per què quan s' activi, sortir sense torbar-nos. Ja comença i aixeco la vela i surto bé. M' enfonso una mica però ja passat el morro de ponent trobo alguna ascendència que aprofito i em vaig aguantant. Vaig controlant i en Txus surt i fem el vol junts, però no el veig. estic girant ceros i quan m' apropo a la cresta pujo una miqueta fins que queda tot tapat a l' ombra. S' acaba allò que m' aguanta i enfilo cap a l' aterratge i trepitjo el terra suaument, no fa gaire vent. Quan ja preparava l' aterratge he vist en Txus volant que venia directe i al terra l' he vist com pilotava per la línia perfecta de vol en aquest lloc, que en condicions anormals, es una mica complicat. Ja tots dos al terra ens hem felicitat per la primícia mundial (d' en Txus) de l' estrena del lloc.
DIUMENGE.- I avui havia de fer un maltemps de collons, però no! ho veieu com falla tot?. Em decideixo anar a caminar amb el parapent al damunt per si de cas. Ja vaig a Can Vilà on deixo el cotxe i inicio la caminada per un nou traçat (ja el conec de l'hivern de fa dos anys). Hi ha un tram on només hi passen els senglars i me les veig totes per poder penetrar pel mig de ginestes i bardisses. Ja sóc a la urbanització i ara ja coincideix el camí de sempre. Aquest nou itinerari que he fet avui és el més directe possible. Quan arribo a la feixa de l' ermita em trobo amb uns veïns d' Arbúcies que havien pujat amb BTT. i quan m' han reconegut s' han quedat per veure'm sortir. He arribat xop de suor, ja que no he parat en cap moment, fa calor i la humitat és alta. No m' entretenc gaire, el cel ja és plè de cúmuls que es desenvolupen i ja hi ha cicles tèrmics que no paren. Una vegada equipat em preparo i a la 1ª ja tinc la vela damunt meu; abans d' arribar al canto de la feixa ja estic volant, directe  a munt. Ja soc pel damunt la sortida sense girar res. Torno a saludar als arbuciencs i vaig prenent altura. Torno al morro de Fontseca i la tèrmica tiva fort amunt, sobre hi tinc un núvols que creix molt ràpid, i ja soc 200 mts. per sobre de la muntanya. Faig tota la carena de llevant i noto que el vent és més fort a aquest nivell. Això no em fa massa gràcia i més veient que tota la vall d' Arbúcies hi ha castells que es van empalmant els uns amb els altres. M' obro endavant per sortir de la tèrmica i deixar de pujar. Ara és quan penso que he d' anar a aterrar abans de que es munti la tronada i augmenti el vent a baix la vall. El vol és mogut, noble, però es nota que és molt actiu. Quan soc a uns 200 mts. del terra comença la diversió típica de dies "güais", es  dir, dels dies que vols tocar el terra i no pots per què tot tira amunt...glup!. Entro ajustant per no trepitjar el camp, però hi ha un coixí tèrmic que no deixa que vagi normal, i allargo el planeix fins mig camp....collons com vola aquest drap!. Aterro i miro enlaire i damunt hi tinc un cumul de collons que ja s' ha empalmat amb la resta de tota la vall. Es presenta una tronada d' ací a poca estona. Plego la vela i mentre vaig al cotxe, la dona del masover de Can Vilà em diu que els nens han quedat encantats en veure'm volar, que no hi ha cap problema que aterri al camp, però que quan hi vagi (anem) li demanem permís, ja que hara està creixent l' herba. Així que ja ho sabem, si hi anem a volar, abans passem per la casa i els demanem permís. Estaran contents i nosaltres tranquils.

AGER-LLIGA ALA DELTA 05-06-2010

Un altra cap de setmana a mitjes pel temps poc favorable per la pràctica agradable del vol lliure. Aquest dissabte es presentava bo, però una vegada dalt l' envol d' Àger (coll d' Àres-Roper) vam poder comprovar que el vent ja era establert d' Est o Sud-est. El dia era clar i hi havia una forta radiació solar. Aviat els cicles tèrmics ja ens avisaven que seria un dia dur. Jo com gaire bé sempre que el vent és fort m' ho miro a la meva manera i em quedo d' observador per veure que fan els més valents. Decideixen fer la proba següent: Roper-Estació d' Àger-Organyà- Talarn- Vilamitjana. Ja surt en Marc, l' Àlex, en Josep Maria i en Pedro, que son qui es marquen, i amb vent enfrontat van directes a Sant Alís. Els costa agafar altura, i seguidament i pausadament van sortint la resta de pilots, menys jo, clar!. No veig que sigui una hora convenient per passar-me-ho bé i decideixo endarrerir la meva sortida fins mitja tarda. Estic d' observador i de sobte veig l' ala de l' Àlex anant a tota pastilla, recte i sense girar res, direcció a l' aterratge d' Agulló, on aterra. Sobre les 17h. torna a pujar i després de preguntar-li que li havia passat, em contesta que en un cert moment del vol l' ala se li comportava de manera que volgués entrar-li en "tumbling", no tenia pressió a la barra de control i s' ha espantat pensant de que potser havia muntat alguna cosa malament. Una mica més tarda ha arribat en Franc (que treballava) i quedem per sortir junts a fer un vol de "soaring". Eren quarts de 6 de la tarda (18h.), que els tres hem agafat les ales i hem sortit amb força vent, igualment creuat. però bé. Directes a Sant Alís per guanyar la pared on el vent picava més bé. Abans d' arribar-hi ja he agafat la primera tèrmica que m' ha pujat fins a 1900 mts. i he continuat per atrapar-los al damunt de l' Ametlla. A partir d' aquest moment ha estat un vol de probes dels uns amb els altres. Fèiem transicions tensats per tota la cresta i tornàvem enrere. Sortíem a la vall i tornàvem fletxats. Així durant les dues hores que hem estat volant. El darrer experiment de l' Àlex ha estat entrar pel vesant del port d' Àger, pel damunt de Millà i arribar al pantà de Corçà, però amb poca altura i en girar i tornar s' ha trobat el vent de cara i no ha pogut arribar a Agulló, havent d' aterrar entre mig de Corçà o Agulló, en un camp de turonets que li estaven oferint un aterratge distret (güarro de collons). Jo en veure'l m' he llençat al vessant de La Nova i he arribat al castell dels moros i després apoyant-me a la muntanya he arribat fins la ermita de La Pedra. Vist com estava el vent i havent provat ja altres vegades l' aterratge al camp de la T, decideixo aterrar-hi i estalviar-me les trompades que el camp d' Agulló et prepara sempre que hi vaig. Allí hi ha parapenteros aterrats, i cotxe que poden portar-me al càmping. El plantejament de l' aterratge és suau i amb una picada sostinguda arribo fins la pujada on hi la mànega de vent de l' escola, aterro perfecte!. Ja només truco a l' Elena per dir-li que estic aterrat i plego la màquina voladora per anar a sopar amb tota la gent. Entres em desenganxo de l' ala també veig a en Franc que aterra al Maciarol (ara el vent ja s' ha creuat més de nord-est. Els que han fet la proba han quedat a la vall de Tremp, ja que qui ha arribat a Abella no ho ha vist clar per anar fins Organyà. Ara bé, els masques (Marc, Josep Maria i Pedro) s'ho han fet i han arribat a gol. Quan pugi, durant la setmana editaré un petit video de sortides i el penjare al blog. Salut!

SANTA BÀRBARA-SEGON INTENT

Ahir quan hi pensava em deia a mi mateix que hauria de tornar-hi avui, però caminant. I aquest matí he agafat l' equip i he anat fins a Can Vilà (masia de l'aterratge), on he deixat el cotxe. He començat a caminar tot recordant el camí que havia trobat durant la tardor del 2008, que és quan vaig començar a pensar en recuperar l' envol. Però ara som primavera i si algun dia us pregunteu per que a la comarca se li diu La Selva, ho podreu comprovar venint a la tardor-hivern i després repetir a la primavera-estiu. El camí era totalment perdut i ple de vegetació, i la única opció ha estat seguir pujant per les innumerables pistes de desemboscar. Se m' ha fet una mica llarga la caminada (he tardat 1,30 hores), quan el temps normal és de 3/4 o 1 h. màxim. Ja dalt m' he trobat amb el vent de nord-est (dolent), i el dia s' estava activant. Això m' ha fet desdir de sortir, cal dir-ho si llegiu això, l' aterratge es sota la carretera d' Arbúcies, encarada a sud, i quan bufa el nord-est o est, al parapent li falta planeig per arribar-hi amb garanties, cosa diferent si fa vent i en sortir agafes alçada. Amb l' ala delta no hi ha problemes pel planeig i velocitat. I a l' aterratge cal tenir sentit d' anàlisi per no topar amb alguna turbulència provocada per la multitud d' arbres que hi ha entre camp i camp. No és un caos, però cal tenir sentit de la prudència si algun dia us decidiu a venir a volar ací. M' he estat una estona per veure si cambiava, però he tornat enrere acompanyant a un company que n'he trobat allí dalt i que viu sota mateix de l' envol, en una urbanització encantadora. Ja a casa i després de la calorada, xofff.....m' he llançat a l' aigua de la piscina, el primer bany de la temporada, i collons... estava freda la hòstia. Per la tarda l' Elena tenia ganes de caminar i m' ha proposat anar a Sant Feliu de Buixalleu, deixar el cotxe aparcat i pujar a peu fins l' ermita de Santa Bàrbara, un altre vegada!, i si es pot baixar volant. Poc a poc, amb una calda d' estiu, hem arribat al 'envol i el vent estava igual de creuat, ara però gaire bé sense força. He obert la vela per estar preparat i sortir si és que feia alguna bufadeta, però la única cosa que hem fet ha estat contemplar el paisatge que be s' ho val. He plegat i hem tornat caminant al cotxe. Avui he fet un extra de caminar i em començo a sentir en forma. Això m' anirà bé de cara a les vacances d' aquest estiu. Algunes fotos: http://picasaweb.google.com/ENRICVOLADOR/SANTABARBARA?feat=directlink

SANTA BÀRBARA-PRIMER VOL NET

Ara encara riem en Jaume "Mota" i jo, i és que després de volar ens hem mirat l'un a l'altre i ens hem dit: qui ho hauria dit que després de 22 anys ens tornaríem a retrobar ací, com uns nens petits amb sabates noves. Ha estat èpica la volada des de Santa Bàrbara des de que vam deixar d'anar-hi amb les ales deltes (hi tenim una rampa d'envol) per la negativa del pagès propietari dels únics camps aptes per l'aterratge. Hi havíem fet vols fantàstics, tranquils, sense gent, només per a nosaltres sols. Era la nostra illa paradisíaca. Ara ens han donat permís per tallar alguns arbres que feien nosa a la sortida, i els camps d' aterratge sons segats, i el pagès (el prohibitiu) ja ha fet el viatge i el seu fill ens ha donat autorització sempre i quan no s'empleni de gent i sortim rapit de l'herba i pleguem fora. Dit i fet, ja fa unes setmanes que vam fer la feina de la tala d' arbres i avui ens posat d'acord per sortir i provar la muntanya dels nostres somnis. Hem pujat a les 17 h. i el vent no era l'esperat, bufava llevant fluxet. Amb aquestes el Jaume ha aprofitat una ratxa bona i amb els seus dubtes ha sortit. S'ha posat al sotavent i allí ha girat una mica i cap avall on ha aterrat. Jo dalt, m'equipo lentament ja que el vent s'ha creuat totalment de llevant i ha quedat sense força. Ja em veig plegant sense volar, però tot de sobte una petita brisa m'ha permès sortir corrent com un condemnat. El vol ha sigut de baixada, però agradable per retrobar-me amb el lloc que tantes satisfaccions m'havia donat. Ara ja estic pensant en tornar a explotar-lo novament i passar-me-hi llargues estones contemplant el seu paisatge meravellós, des de l' Empordà, la Tordera i fins el Matagalls. Demà ja estic frisant per tornar-hi.

AGER-LLIGA ALA DELTA 2010

Fa bo i això anima, però el vent condiciona la voluntat de fer-ho per disfrutar. Dic això, per què quan sento que l'activitat tèrmica és forta i fa vent, glupppp! ja tremolo de saber que en el vol em trobaré un ball de bastons.

El dissabte el cel es presentava bonic i el vent semblava que es posaria de llevant i es va decidir fer el vol de Ager-Graus-Balaguer. Els màsters surten ben d'hora i s'enfilen als núvols ràpidament, la resta que es troba al terra, amb problemes per posar les balises als seus aparells, s'ho miren i s'emprenyen una mica per la forma que s'ha fet. Però hi ha bona predisposició per no muntar un motí, s'espavilen i surten, també amb bones condicions, tot i que fa vent. No parlo de mi per què jo no ho veig clar i estic una mica espantat, cagat. Total que em quedo al cim per esperar que la tarda s' estabilitzi una mica. Sobre les 16,30 h. surto amb un vent molt fort, però laminar, la qual cosa em deixa sortir sense ni aturar-me a la sortida. Dos Països i ja volo. De moment no trobo massa cosa i busco pel davant la sortida i damunt la nova. En no trobar res de bo vaig cap a l'ermita de la Pedra i em quedo per allí rascant fins que es dispara una de bona que em puja fins 2.500 mts.. Crec que ja estic prou alt i miro el núvol i encara veig al "Depalie" que està més amunt. Res, el deixo i d'una tacada, mig tensat, arribo al Mont Rebei, amb 2.200 mts.. És tard i no m'animo a passar a l'altre costat, i volo pel damunt de Corçà fins el Pla de les Bruixes. Allí hi ha ombra pel núvol que la provoca. M'hi estic una bona estona, passejo fins el Port d' Ager, i quan ja porto 1 h. de vol decideixo anar a terra. Quan estic volant veig arribar a en Marc a Agulló, on aterra. Ha fet la proba i ha tornat fins a la vall per estalviar la recollida a la Mamen. Jo passo pel seu damunt i vaig a aterrar al Maciarol, de sud, i gaire bé em menjo tot el camp, però bé. En Pedro també fa la proba, i la resta queda escampat per Benabarri, Graus i tornada.

El diumenge es preveuen tempestes molt d'hora, per la qual cosa a primera hora del matí pujo amb el meu company Xesc, a fer un vol matiner de parapent. A les 9,30 h. ja som dalt i el vent és de llevant. Aprofitem i sortim i el vol té la poca dificultat d'anar contravent fins Tablones i després el vent ja ens porta fins el Càmping. Aterro sense problemes i amb el vent ja reforçant-se. Els delteros, veient el cel decideixen pujar aviat i a les 11 h. tots ja son amunt. A dalt tothom té pressa per sortir i es decideix la proba de Ager-Estació d'Ager-Corçà-Talarn-Vilamitjana. El vent és fort, de llevant, i les tèrmiques dures segons es veu amb els parapents, que pujent com coets. Jo no ho veig bé, i després d'estar-me-hi una bona estona decideixo plegar l'ala. NO VOLO!, no vull pasar-ho malament. Tots els altres surten, i ben d'hora ja hi ha gent aterrada a Agulló, d'altres rasquen pel vessant de baix, agafant "pepinos" que els fan ballar de valent, els bons voladors ja tornen de la 1ª balisa, i van a la 2ª aprofitant les ascendències per no perdre el sostre que tenen i no haver de treballar massa de tornada. Després he sabut que en Marc ha fet la proba i també ha tornat a Àger. En Pedro i en Juki s'han quedat a Tremp, i els altres pel al vall. Ja a terra, l'Albert de La Seo ha confessat que ha passat por i els altres no s'ho han passat massa bé. No hi ha hagut tempesta, però el cel ha estat amenaçador en algunes ocasions, i a les 17 h. ha quedat tot negre. No ha acabat de ploure, però allò era actiu de veritat.

Espero i desitjo agafar més confiança amb l'ala delta a mesura que passin els dies i faci més vols en condicions més normals. Fotos: http://picasaweb.google.com/ENRICVOLADOR/AGERLLIGACATALANA?feat=directlink

MONTSÈC-CANAL D'OSCA

El temps ha millorat, hem vist el cel blau i núvols perfectes per anar saltant d' un a l'altre, però el vent també ens ha donat pel c..l. El dissabte ja hi havia previsió de forts vents i possibles xàfecs, i així va ser, un sol radiant va donar pas a desenvolupaments i posteriors xàfecs torrencials, i després sol un altra vegada i fort vent. De volar ni pensar-hi. A part el vent era de nord!. El diumenge ja no presentava perill de pluja, però el vent continuava de nord i fort. La qüestió ha estat el pla B, anar a caminar. Sempre havia pensat en pujar a dalt el Montsèc per alguna altre canal que no fos la del Colobó, i em feia gràcia la d'Osca, damunt mateix de l'Ametlla, i així ho hem decidit. Hem anat fins l'Ametlla amb la furgo on l'hem deixat aparcada a la plaça que hi ha en el darrer veïnat del poble. Anem equipats del gps i mapa per localitzar el camí i d'entrada ja preguntem a una iaia que ens mirava des d'un balcó, on comença el camí. Ens diu que no ho sap però que podem començar a pujar per la pista que porta fins la Font Grossa i d'allí ja ens situarem. Anem caminant pel carrer i ja veiem un primer rètol que indica el camí; l' agafem i el trobem molt brut i deixat. Arribem a la Font Grossa (un doll d'aigua important, fresca i boníssima). D' allí anem fins a la masia Can Camperol (és la darrera que trobarem) i comencem a inventar-nos el camí guiant-nos pel plànol. Arribem a un camp d'alfalç on hi trobem un pastor d'ovelles, tot tranquil gaudint del sol i els dos gossos que l'acompanyen. Ens diu que el camí passa una mica més amunt i que està molt perdut, dons no hi passa massa gent. Trobem la traça marcada i l'anem seguint i ara ja no hi ha pèrdua. Tampoc està tant brut i és molt marcat amb fites i pintades (una mica descolorides) de color verd. Tot va pujant pel torrent fins trobar-nos amb les parets verticals que obliguen el camí a agafar alçada fent ziga-zagues. Caminem fins arribar a la pista de 300 i tornem enrere per anar a dinar. Ja només ens falta fer el tram del canal que puja fins el cim (cresta del Montsèc). La propera vegada el farem i comprovarem si es pot sortir amb parapent de dalt mateix. La pujada i baixada ens ha portat unes 3 h. amb un ritme molt pausat i tranquil. Fotos: http://picasaweb.google.com/ENRICVOLADOR/MONTSECCANALDOSCA?feat=directlink