LADAKH (INDIA)

Ja som ací, sans i estalvis i cofois d' haver fet tot allò i més del què esperàvem fer. El Ladakh és un paradís pel trèking, muntanya i.....parapent. Les darreres inundacions provocades per les fortes pluges monsòniques a la zona (poc habituals) han deixat una destrucció sense precedents amb conseqüències fatals per a la població de Leh (capital del Ladakh), morts i desolació en moltes poblacions a les quals el fang i l' aigua han esborrat els edificis i moltes persones han desaparegut. A més, les alertes escampades pels mitjans de comunicació han provocat l' anul·lació a aquest destí de molts turistes a la zona, gaire bé l´únic recurs econòmic de subsistència, i per tant una desgràcia afegida que els ha esbotzat la temporada d' aquest any. Vist aquest precedent hem de dir que a nosaltres ens ha fet asaborir el país en total solitud, érem dels únics "guiris" que es passejaven pels destins escollits durant aquestes tres setmanes de vacances. El dia 15 d'agost vam arribar via aèria a Leh, tot essent protagonistes d' un aterratge mai experimentat en veure l' avió fent 360º per perdre altura, fregant les muntanyes que s' alcen al voltant de la vall i encarant-se cap una pista única de dubtós estat. Els pilots son uns experts, ja que l' avió va aterrar sense problemes. Vam estar dos dies a la ciutat (a 3.400 mts.) per aclimatar-nos a l' altura. Durant aquests dies vam contractar a través d' una companyia de trèking, els serveis de 1 guia, 1 cuiner i el seu ajudant,  i un responsable de cavalls (7 cavalls en total) pel transport del material necessari.

STOK KANGRI (6.123 mts.): Hem començat a caminar del poble Stok, que dona nom al cim, fins el primer camp a 4.400 mts. on hem passat la primera nit amb síntomes de molèsties al cap i per tant, hem dormit poc. L' endemà ens hem aixecat tard, dons la caminada fins al campament base només era de un parell d'hores per superar 500 mts. de desnivell. El camp base es situat a 4.900 mts. d'altura i quan hem arribat allà ja no teníem tantes molèsties. Sempre es recomanable pujar méss altura i tornar a baixar per poder aclimatar-te millor, i així, després de dinar hem agafat els parapents i hem pujat a un coll (direcció al cim) de 5.100 mts. i hem baixat volant fins el campament base. Va ser un espectacle, la gent era apilonada per veure'ns volar i hem aterrat a costat mateix de les tendes. Hem sopat a les 18h. i cap a dormir que ens hem de llevar a les 0,0h.. Ens hem llevat i després d'un bon esmorzar, amunt, la temperatura era de -2 graus i les motxilles quedaven cobertes de gel. La pujada al cim no te camp complicació tècnica i després de set hores ja érem a 5.937 mts. Ací comença una cresta fins al cim, però a partir d' ací també, no es veu res, el cim està tapat per núvols i decidim no continuar (com tothom que era amb nosaltres), i veiem que no tenim possibilitat de poder volar d'aci ja que tot esta molt ple de pedres grans i el vent ens ve de direcció contrària al vol. Baixem pel mateix camí de pujada, una pala de neu d'uns 45 graus, amb un camí molt fresat i a la qual no ens ha calgut posar-nos els grampons i quan arribem a la llengua del glaciar anem directes a l'inici d'aquest. De sota mateix del glaciar, damunt un turonet rodó que ens esperava, obrim les veles i avall, fem un vol entre muntanyes que ens omple les piles i aterrem al primer camp (ens hem estalviat el camp bade i un dia de marxa) on passem la nit eufòrics!. L'endemà ja tornem a ser a Leh (capital del Ladak) on vam fer un dia de descans i començar un nou trajecte mes al Sud per caminar i fer, si es possible, un cim de 6.500mts. anomenat Kang Yanze. De moment el temps ens acompanya, la bona sintonia amb els quatre companys, la salud, i un equip de suport (guia, acompanyant de guia i suport de cuina, el cuiner i el "horsmen" (home que porta els cavalls que ens transporten l'equip pesat), ens promet uns bons auguris.

KANG YAZE (6.400 mts.): Despréss de tots aquests 8 dies de no saber res de nosaltres, ja us puc dir que hem pogut ascendir fins a 6.250 mts. d'altura, hem pogut fer el Kang Yaze, situat al final de la vall de Markla. Es un cim espectacular que domina totes les serralades del Ladakh fins el Karakorum (frontera amb el Pakistà). Ens ha costat 4 dies d' aproximació fins la vall de Nimali (espectacular per la formació de glaciar) i molt amplia. Hem pogut volar-la des de 5.200 mts. en dos vols en dies diferents. Ací els vents son bastants potents i teníem de vigilar les hores per volar. Es un lloc ideal per fer-hi una estada d'exploració per al vol lliure. També vam poder fer un vol des del cim abans d'arribar al camp base que es en un forat molt mogut (vam veure el dimoni vestit de sotavent), però vam controlar molt bé la situació i vam gaudir podent aterrar al costat mateix del campament instal·lat per fer l'assalt al cim l'endemà. Del grup, en Txus va renunciar al cim atèss que durant tots els dies arrossegava un refredat que l'havia minvat de forces i no es veia amb forces per intentar el cim. A les 2 de la matinada del dia 28 d'agost ens vam llevar per esmorçar una mica i amb l'equip mínim necessari vam començar a pujar per les immenses tarteres que deixen els glacials fins 5.300 mts.. Cal dir que vam desestimar els parapents ja que normalment el vent es molt fort i de direcció contrària al nostre vol possible per anar i arribar a Nimali. El dia es presentava molt bo, lluna plena, fred i no gaire vent. Quan vam arribar a contactar amb la neu, ens vam equipar amb arnés, grampons i piolet, i encordats vam començar a ascendir per unes pales de neu del tot perfectes, arrodonides i amb la neu en optimes condicions per que els grampons s'hi adherissin perfectament. El grau d'inclinació de les pales crec que passaven dels 45-50 graus i ens donaven molta confiança. Vam arribar al cim a les 10 hores del mati, contents i feliços de poder estar a aquestes alçades, d'estar ben aclimatats,i per que no dir-ho, jo amb la meva edat valent com si sigues un nen petit. Hi vam poder estar una bona estona, feia un dia radiant, amb pocs núvols, sense vent i el sol que ens escalfava. La baixada va ser espectacular, tot allò que havíem deixat enrera tot mirant el cim, se'ns posava de cara i feia encara més emocionant l'escalada. Perfecte, tots els que vam poder fer el cim (l'Emili, en Ramon, en Pemba Sherpa i jo) vam celebrar ser la primera cordada que feia el cim durant tot el mes d' agost. El mateix guia (sherpa) que ens acompanyava ens va fer saber que mai havia tingut una cordada tant sincronitzada i conyona com la nostra. Ja a baix vam avançar un campament i vam anar de tirada al campament de Nimali per menjar, descansar i dormir. L'endemà vam fer camí de tornada passant novament pel coll de Gongmorola de 5.300 mts. (una fita) fins al darrer campament abans d'arribar a Leh. Van estar uns dies collonuts, tant pel temps, com per la bona harmonia que sempre ha estat entre tots el membres del grup. Portàvem, a part de nosaltres quatre persones mes, el horsman (l'home encarregat dels cavalls), el coc (cuiner), el helper (ajudant) i guia (Pemba Sherpa), en total érem 8 persones totalment coordinades per l'ambient i sense haver de dir mai res de les tasques de cada un de nosaltres. Com que ens quedaven pocs dies, vam decidir aprofitar per visitar un lloc una mica allunyat anomenat Tsomoriri, també amb un cim de 6400 mts, però que no atacarem, nomes ens hi instal·larem 3 dies per poder volar amb els parapents, doncs ens han dit que te un gran llac sota mateix del cim i unes grans esplanades que podem afavorir el vol. Els de l'agencia de guies ja ens han demanat fotografies i vídeos que hem fet per la seva promoció, ja que fins ara no havien viscut quatre volats que fessin es trèkings tant atractius. i es que som l' òstia!

TSOMORIRI (4.800 mts.): El cul de mon, es a dir, de la regió mes remota del Ladakh que fa frontera amb el Tibet. Allí s'acaba la carretera i nomes i ha un poblet de nòmades assentats pel govern, envoltat per un llac immens de 47 km. de llargada, i amb un cim de 6.400 mts. anomenat Mentok Kandri. El poble i el llac s'anomenen Tsomoriri i hem estat caminant i volant cada dia des dels cims que l'envolten. Ha estat un espectacle ja que no estan acostumats a veure volar persones, fins i tot unes iaies es van acostar a la tenda nòmada on dormíem (s'hi dorm, s'hi cuina, es centre de reunions, etc.) i ens van tocar les cames i deien entre elles "si son com nosaltres, com és que poden volar?". Res, que es una regió que necessita de molts més dies per conèixer-la, i per tant, es prou atractiva com per tornar-hi. Ja només ens quedava temps per preparar les maletes pel retorn a casa i un dia per fer algunes compres de record i empaquetar tot el material ( que no es gaire) i passar-nos 2 dies en avions i aeroports. El Ladakh val molt la pena de visitar.

Tenim material gràfic per un tub, quan ens veiem us en faré mes de cinc cèntims.