SANTA BRÍGIDA-QUIN XOLLO !

En Mota sempre està apunt per anar a volar i avui pintava molt bé, així que hem quedat després de dinar i anar a Santa Brígida per veure-ho. A les 15,30 hi anem per arribar-hi a les 16,00 hores. Ens hi trobem a en Marc qui ha estat provant una Peak2 i ens ha dit que ho ha trobat hiperactiu, perfecte per fer el que volies tot i que feia bastant vent. Ens hem mirat i hem pensat que aquestes condicions no son les que volíem trobar, volíem una mica de tranquilitat. Ho provem i juntament amb en Borrell, que ha arribat mentres xerrabem, pugem a munt. Quan arribem a l'envol comprovem que no fa tant vent com esperàvem, i seguidament preparem les veles i en Jaume és el primer en sortir. S'aixeca sense córrer i comença a pujar suaument, fa unes quantes passades pel davant de la sortida i jo també surto sense córrer, arrepenjat a la cinta ventral per vèncer la fuga de la sortida i pujant còmodament. Hi ha activitat tèrmica justeta i força vent, que és en definitiva què ens aguanta. En Mota ja aterra a la sortida (no ho ha fet gaire vagades) i li surt prou bé. Jo continuo volant fins que també aterro a dalt per jugar una mica. Així en Mota, en Borrell i jo hem estat volant i aterrant a la sortida tota la tarda (fins les 19,00 h.). Un dia d'aquells que s'ha d'aprofitar per que no hi ha gaires com el d'avui.

Fotos:
http://picasaweb.google.com/ENRICVOLADOR/SANTABRIGIDAQUINXOLLO?feat=directlink

VILANOVA DE MEIÀ-LLIGA PARAPENT 2010

Son les 8 de matí del dissabte i vaig equipat per anar amb moto, si si amb moto, i us explico per què; i es que demà diumenge hi ha organitzada la sortida anual a Sort per comprar loteria de nadal i jo que no m'ho vull perdre penso...... "si carrego el parapent a la moto, vaig a Vilanova de Meià per poder participar a la darrera proba de la Lliga de Parapent, volo i em quedo al sopar de cloenda i entrega de trofeus i vaig a dormir a La Règola, l' endemà tiro cap a Sort i em trobo amb tota la colla de "moteros" , ja m' hi enganxo i cap a casa fent la ruta de tornada amb ells"...; i sense pensar-me-ho i amb la conseqüent recomanació de la parenta provaré d'experimentar  això d'anar a volar amb moto. A aquesta hora del matí fot un fred que pela i porto l'equip d'estiu, no se m'acut res més que posar-me un paravent sota la jaqueta i començo el viatge amb tot el paquetàs lligat al seient  (com si portes mig passatger). Quin fred que fot  l'aire traspassa la jaqueta ...però em foto i aguanto. La carretera està bé i sense gaire trànsit. Em planto a Vilanova de Meià en 1 hora i mitja (he corregut massa) i tot just comença a aparèixer la vasca. El vent bufa de nord i no hi ha massa pressa per pujar a la sortida nova que han adequat al costat mateix de l'ermita. Hi pugem dalt la caixa del camió que porta els parapents i comprovo, ja a dalt, que la sortida està acabada de fer. Hi han fet passar una màquina excavadora i han donar inclinació al terreny, net de branques i herbes, i s'acaba amb un salt al fort pendent que te la muntanya (crec que pot ser bona per les ales deltes), tot i que té un desnivell justet per si no trinques aviat. Ens han posat la proba d'anar a fer "star point" a Santa Lis (antiga sortida de parapents de Vilanova), d' allà anar a l'Ametlla (vall d'Àger), passar pel Pla d'Escumol, tornar una altra vegada per Santa Lis, fer la pilona de les antenes de Vilanova, punxar una altra vegada Santa Lis i gol a la girola de Vilanova. Fa molt vent de nord oest i uns quants poden saltar a la vall d'Àger i només tornen cinc pilots, dels qual només un pot fer el gol. Els altres els ha fotut a terra la forta fuga del ponent. En quan a mi, he sortit una mica tard (a la sortida només hi ha lloc per un parapent obert) per la cua de pilots que hi havia i ja el vent era mot fort per la meva experiència i m'he limitat a volar i a aterrar (he volat 13 minuts). Tot un récord, però també he de dir que una gran majoria ha fet el mateix. Per esperar el sopar d'entrega de trofeus hem anat a caminar per les parets d'escalada i així fer una mica de gana. A les 10 del vespre s'ha fet el sopar i s'han repartit mes copes que en 10 anys de lliga d'ala delta. Sobre la 1 de la matinada ja em veus a mi equipat de motero i m'enfilo cap a Santa Maria de Meià (per no fer tanta volta) i així que entro a la pista de sorra (de pedres soltes) me les he vist negres per aguantar la motorassa que anava allà on volia ella i no jo, pels neumàtics de carretera, el pes que portava damunt i la manca d'experiència en aquest terreny. Quan ja he arribat a la carretera asfaltada de Fontllonga he deixat de suar i això que fotia una rasca de collons. Arribar a La Règola i posar-me al llit per descansar (a les 3 de la matinada) ha estat un relax indescriptible.

Aquest matí ja m'ha despertat la meva costelleta i poc després el meu soci que em diu que ja son a la Seo d'Urgell i que en una hora ja arribaran a Sort. Així que em dutxo i equipat m'enfilo a la moto (sense el parapent que el deixo a La Règola) i màquina cap a Sort. Quan hi arribo ja estan comprant els dècims (més de mil números) entre tots. I ja toca fer la ruta amb el grup, que decidim anar a Tremp, girar cap Pont de Muntanyana, pujar al Montsec per la carretera de Alzamora (passant pel Mont Rebei), arribar al Coll d'Ares i ensenyar-los com volen les ales deltes i parapents, baixar a Àger on dinarem al càmping i després de dinar fer el Port d'Àger, passar pel monestir de les Avellanes, arriba-nos a Balaguer i girar cap a Sant Llorenç de Montgai i Camarasa. D'allà a Cubells, Ponts, Calaf i per l'Eix Transversal fins Arbúcies. En total els dos dies he fet 600 km. de conya!
Fotos Vilanova de Meià:
http://picasaweb.google.com/ENRICVOLADOR/VILANOVADEMEIALLIGAPARAPENT2010?feat=directlink
Fotos Sort:
http://picasaweb.google.com/ENRICVOLADOR/LOTERIADENADALSORT2010?feat=directlink

SANTA BÀRBARA (AMB VENT NO BÒ)

Ahir em vaig escapar una estona, a la tarda, amb en Mota fins a Santa Bàrbara i quan vam arribar el vent era de llevant (mal vent ací). Fluix i una mica tèrmic. No ens ho vam pensar i de seguida en Jaume infla la vela en un moment en que el vent tenia una mica d' intensitat i ben encarat, no corra gaire i s' asseu a la cadira tot just arriba al pendent. Surt sense problemes però li remarco que ha de córrer més si no vol tenir algun espant. El vent afluixa i es posa totalment travessat a la sortida. Ho provo i he d' abortar forçosament ja que la vela no em segueix. Així ho intento quatre vegades més sense èxit. Ja quan em disposava a plegar a dalt, em ve una ràfega justa que m' aguanta la vela damunt meu i corrent em llenço i surto bé. El vol és directe a l' aterratge, perdent molta altura i veient que el planeig és el d' una pedra (el llevant m' enfonsa a la misèria). Just damunt del camp d' aterratge no hi ha massa influència del llevant i puc girar un parell de vegades amb una tèrmica que només aguanta mosquits. Aterro al costat de'n Jaume i em comenta que a ell li ha anat d'un pel de no arribar al camp i arboritzar però que arrambant-se molt a la cresta que baixa des de Fontseca ha arribat i ha deixat de suar (suor freda). Pleguem i amunt a buscar el cotxe que hem deixat a dalt i cap a casa a sopar. El dia ja l' hem trencat amb un vol de propina. Salut.

ORGANYÀ-LLIGA CATALANA DE PARAPENT

Nova proba de la Lliga Catalana de Parapent que ha donat dos dies de vols. El dissabte no semblava que seria molt actiu i es va endarrerir la sortida a les 15 h.. S' havia de fer un seguit de balises per la vall, i entre elles hi havia Viloriu, Cabó, Santa Fe i Boixols-Abella. A mida que anàvem sortint els dia es va anar activant i fer las balises de la vall era relativament fàcil. El vol de veritat va començar en travessar la vall i empalmar la serra del Boumort per l'ermita de Santa Fe. Tothom qui vam passar ho vam fer per davant i entrant pel costat assoleiat. Ja enganxats a les parets, només va ser qüestió de vèncer el vent de sud oest i termiquejar amb els voltors que hi ha. Vaig arribar a les antenes de Boixols, que era gaire bé la balisa, i vaig punxar-la per sota les parets. Vaig girar cua, i ja em veia al gol d' Organyà, quan de sobte l' activitat va baixar i no hi havia manera que guanyar alçada. La qüestió va ser que vaig tirar avall, sempre per sota les parets, rascant els boscos fins passat Montanisell. Allí s'acabaven els possibles aterratges i només em quedaven barrancs i bosc. No em vaig atrevir continuar i vaig aterrar a Fenollet, a 4 km. de gol. Hi va haver 5 gols de la meva categoria, per tant, vaig classificar-me 6è. de la mànega, després de volar 2,15 h. per fer 59 km. (molt ràpid per ser un parapent). Si arribo a fer gol hauria tret més de mitja hora al primer que va arribar. Avui diumenge també s'ha fet una proba ràpida per la vall, amb les mateixes balises, però feia mot de vent i jo no he volat. Ja sabeu que el vent i les tèrmiques, per mi, estan renyides. Hi ha hagut molts gols, i aterratges marxa enrere. Al càmping d' Organyà s'ha fet l'entrega dels trofeus i tots cap a casa, Fins d'ací a 15 dies que hi haurà la darrera proba a Vilanova de Meià.

SANTA BÀRBARA (AMB VENT BÒ)

Només us dic que a les 6 de la tarda, l' Elena i la seva mare (la meva sogre), m' han portat a Santa Bàrbara i allí hi feia un vent estupendo. He sortit i durant una hora he estat volant en dinàmica, amb un marge de 50/100 mts. pel damunt de la sortida, una mica mogut, amb un vent d' uns 15 km. que m'ha fet gaudir d' un vol de tarda, tot veient la posta del sol i un cobriment del Montseny amb uns núvols d' inestabilitat que feien por, però que en absolut m' afectaven a mi.

Que bonic és el Montseny i la vall d' Arbúcies en hores tardies i volant!

LADAKH (INDIA)

Ja som ací, sans i estalvis i cofois d' haver fet tot allò i més del què esperàvem fer. El Ladakh és un paradís pel trèking, muntanya i.....parapent. Les darreres inundacions provocades per les fortes pluges monsòniques a la zona (poc habituals) han deixat una destrucció sense precedents amb conseqüències fatals per a la població de Leh (capital del Ladakh), morts i desolació en moltes poblacions a les quals el fang i l' aigua han esborrat els edificis i moltes persones han desaparegut. A més, les alertes escampades pels mitjans de comunicació han provocat l' anul·lació a aquest destí de molts turistes a la zona, gaire bé l´únic recurs econòmic de subsistència, i per tant una desgràcia afegida que els ha esbotzat la temporada d' aquest any. Vist aquest precedent hem de dir que a nosaltres ens ha fet asaborir el país en total solitud, érem dels únics "guiris" que es passejaven pels destins escollits durant aquestes tres setmanes de vacances. El dia 15 d'agost vam arribar via aèria a Leh, tot essent protagonistes d' un aterratge mai experimentat en veure l' avió fent 360º per perdre altura, fregant les muntanyes que s' alcen al voltant de la vall i encarant-se cap una pista única de dubtós estat. Els pilots son uns experts, ja que l' avió va aterrar sense problemes. Vam estar dos dies a la ciutat (a 3.400 mts.) per aclimatar-nos a l' altura. Durant aquests dies vam contractar a través d' una companyia de trèking, els serveis de 1 guia, 1 cuiner i el seu ajudant,  i un responsable de cavalls (7 cavalls en total) pel transport del material necessari.

STOK KANGRI (6.123 mts.): Hem començat a caminar del poble Stok, que dona nom al cim, fins el primer camp a 4.400 mts. on hem passat la primera nit amb síntomes de molèsties al cap i per tant, hem dormit poc. L' endemà ens hem aixecat tard, dons la caminada fins al campament base només era de un parell d'hores per superar 500 mts. de desnivell. El camp base es situat a 4.900 mts. d'altura i quan hem arribat allà ja no teníem tantes molèsties. Sempre es recomanable pujar méss altura i tornar a baixar per poder aclimatar-te millor, i així, després de dinar hem agafat els parapents i hem pujat a un coll (direcció al cim) de 5.100 mts. i hem baixat volant fins el campament base. Va ser un espectacle, la gent era apilonada per veure'ns volar i hem aterrat a costat mateix de les tendes. Hem sopat a les 18h. i cap a dormir que ens hem de llevar a les 0,0h.. Ens hem llevat i després d'un bon esmorzar, amunt, la temperatura era de -2 graus i les motxilles quedaven cobertes de gel. La pujada al cim no te camp complicació tècnica i després de set hores ja érem a 5.937 mts. Ací comença una cresta fins al cim, però a partir d' ací també, no es veu res, el cim està tapat per núvols i decidim no continuar (com tothom que era amb nosaltres), i veiem que no tenim possibilitat de poder volar d'aci ja que tot esta molt ple de pedres grans i el vent ens ve de direcció contrària al vol. Baixem pel mateix camí de pujada, una pala de neu d'uns 45 graus, amb un camí molt fresat i a la qual no ens ha calgut posar-nos els grampons i quan arribem a la llengua del glaciar anem directes a l'inici d'aquest. De sota mateix del glaciar, damunt un turonet rodó que ens esperava, obrim les veles i avall, fem un vol entre muntanyes que ens omple les piles i aterrem al primer camp (ens hem estalviat el camp bade i un dia de marxa) on passem la nit eufòrics!. L'endemà ja tornem a ser a Leh (capital del Ladak) on vam fer un dia de descans i començar un nou trajecte mes al Sud per caminar i fer, si es possible, un cim de 6.500mts. anomenat Kang Yanze. De moment el temps ens acompanya, la bona sintonia amb els quatre companys, la salud, i un equip de suport (guia, acompanyant de guia i suport de cuina, el cuiner i el "horsmen" (home que porta els cavalls que ens transporten l'equip pesat), ens promet uns bons auguris.

KANG YAZE (6.400 mts.): Despréss de tots aquests 8 dies de no saber res de nosaltres, ja us puc dir que hem pogut ascendir fins a 6.250 mts. d'altura, hem pogut fer el Kang Yaze, situat al final de la vall de Markla. Es un cim espectacular que domina totes les serralades del Ladakh fins el Karakorum (frontera amb el Pakistà). Ens ha costat 4 dies d' aproximació fins la vall de Nimali (espectacular per la formació de glaciar) i molt amplia. Hem pogut volar-la des de 5.200 mts. en dos vols en dies diferents. Ací els vents son bastants potents i teníem de vigilar les hores per volar. Es un lloc ideal per fer-hi una estada d'exploració per al vol lliure. També vam poder fer un vol des del cim abans d'arribar al camp base que es en un forat molt mogut (vam veure el dimoni vestit de sotavent), però vam controlar molt bé la situació i vam gaudir podent aterrar al costat mateix del campament instal·lat per fer l'assalt al cim l'endemà. Del grup, en Txus va renunciar al cim atèss que durant tots els dies arrossegava un refredat que l'havia minvat de forces i no es veia amb forces per intentar el cim. A les 2 de la matinada del dia 28 d'agost ens vam llevar per esmorçar una mica i amb l'equip mínim necessari vam començar a pujar per les immenses tarteres que deixen els glacials fins 5.300 mts.. Cal dir que vam desestimar els parapents ja que normalment el vent es molt fort i de direcció contrària al nostre vol possible per anar i arribar a Nimali. El dia es presentava molt bo, lluna plena, fred i no gaire vent. Quan vam arribar a contactar amb la neu, ens vam equipar amb arnés, grampons i piolet, i encordats vam començar a ascendir per unes pales de neu del tot perfectes, arrodonides i amb la neu en optimes condicions per que els grampons s'hi adherissin perfectament. El grau d'inclinació de les pales crec que passaven dels 45-50 graus i ens donaven molta confiança. Vam arribar al cim a les 10 hores del mati, contents i feliços de poder estar a aquestes alçades, d'estar ben aclimatats,i per que no dir-ho, jo amb la meva edat valent com si sigues un nen petit. Hi vam poder estar una bona estona, feia un dia radiant, amb pocs núvols, sense vent i el sol que ens escalfava. La baixada va ser espectacular, tot allò que havíem deixat enrera tot mirant el cim, se'ns posava de cara i feia encara més emocionant l'escalada. Perfecte, tots els que vam poder fer el cim (l'Emili, en Ramon, en Pemba Sherpa i jo) vam celebrar ser la primera cordada que feia el cim durant tot el mes d' agost. El mateix guia (sherpa) que ens acompanyava ens va fer saber que mai havia tingut una cordada tant sincronitzada i conyona com la nostra. Ja a baix vam avançar un campament i vam anar de tirada al campament de Nimali per menjar, descansar i dormir. L'endemà vam fer camí de tornada passant novament pel coll de Gongmorola de 5.300 mts. (una fita) fins al darrer campament abans d'arribar a Leh. Van estar uns dies collonuts, tant pel temps, com per la bona harmonia que sempre ha estat entre tots el membres del grup. Portàvem, a part de nosaltres quatre persones mes, el horsman (l'home encarregat dels cavalls), el coc (cuiner), el helper (ajudant) i guia (Pemba Sherpa), en total érem 8 persones totalment coordinades per l'ambient i sense haver de dir mai res de les tasques de cada un de nosaltres. Com que ens quedaven pocs dies, vam decidir aprofitar per visitar un lloc una mica allunyat anomenat Tsomoriri, també amb un cim de 6400 mts, però que no atacarem, nomes ens hi instal·larem 3 dies per poder volar amb els parapents, doncs ens han dit que te un gran llac sota mateix del cim i unes grans esplanades que podem afavorir el vol. Els de l'agencia de guies ja ens han demanat fotografies i vídeos que hem fet per la seva promoció, ja que fins ara no havien viscut quatre volats que fessin es trèkings tant atractius. i es que som l' òstia!

TSOMORIRI (4.800 mts.): El cul de mon, es a dir, de la regió mes remota del Ladakh que fa frontera amb el Tibet. Allí s'acaba la carretera i nomes i ha un poblet de nòmades assentats pel govern, envoltat per un llac immens de 47 km. de llargada, i amb un cim de 6.400 mts. anomenat Mentok Kandri. El poble i el llac s'anomenen Tsomoriri i hem estat caminant i volant cada dia des dels cims que l'envolten. Ha estat un espectacle ja que no estan acostumats a veure volar persones, fins i tot unes iaies es van acostar a la tenda nòmada on dormíem (s'hi dorm, s'hi cuina, es centre de reunions, etc.) i ens van tocar les cames i deien entre elles "si son com nosaltres, com és que poden volar?". Res, que es una regió que necessita de molts més dies per conèixer-la, i per tant, es prou atractiva com per tornar-hi. Ja només ens quedava temps per preparar les maletes pel retorn a casa i un dia per fer algunes compres de record i empaquetar tot el material ( que no es gaire) i passar-nos 2 dies en avions i aeroports. El Ladakh val molt la pena de visitar.

Tenim material gràfic per un tub, quan ens veiem us en faré mes de cinc cèntims.